El meu Carmelo Gómez

El 2 de maig del 2024 va morir a Barcelona, víctima d’un procés llarg de malaltia amb múltiples complicacions orgàniques, Carmelo Gómez Torres, el “Carmelo” per a molts lleidatans que el varen tractar els anys de l’Estudi General o quan va ser director del Col·legi Major Universitari Ilerdense. Molts lleidatans li devem respecte i un record afectuós.Nascut a Abarán, a la Regió de Múrcia, l’any 1945, per atzars de la vida va acabar arribant a Barcelona l’any 1968, on es llicencià en Dret a l’única Facultat de Dret que existia llavors a Catalunya.Especialitzat en Teoria i Filosofia del Dret, la seva vida va tenir sempre com a marc la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, a la Diagonal, on es pot dir que pràcticament vivia. En aquesta Facultat va llegir la seva tesi doctoral, i va anar escalant tots els graons de la vida acadèmica: professor ajudant, professor agregat, catedràtic interí i, des de l’any 1980 quan va aprovar unes oposicions fetes a Madrid, professor titular de la disciplina abans esmentada.

Es calcula que en els quaranta anys que va impartir docència van passar per les seves aules uns cinquanta mil alumnes, si sumem els que el van tenir com a professor a la Facultat, a l’Estudi General de Lleida, a l’Escola Social del Treball de Barcelona, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona i al Centre d’Estudis Superiors Abat Òliba. Cinquanta mil, aviat és dit! De manera que és difícil, avui en dia, trobar algú del món del dret a Catalunya que no hagi rebut classes per part d’en Carmelo, del professor Gómez Torres. Molts dels actuals magistrats, advocats, fiscals, advocats de l’estat, registradors, professors universitaris, notaris i professionals de les diferents branques jurídiques el van tenir com a mestre, el vàrem tenir com a mestre i referent.

A la Facultat de Dret de la Diagonal, de la qual fou secretari uns quants anys, quadrava horaris, solucionava els problemes de l’alumnat, feia de mitjancer entre professors poc amics o organitzava activitats diverses de formació. Era la peça indispensable perquè la maquinària funcionés sense estridències.Fou director del Col·legi Major Universitari Ilerdense entre el 1975 i el 1982, i allí el vaig conèixer i tractar. No li vàrem posar mai gaire fàcil, perquè més de dos-cents joves lluny de casa, plens d’hormones i amb un cervell per formar, podien acabar amb la paciència del més pintat. En Carmelo sempre va tenir la paraula justa, la temprança necessària, l’escolta atenta i una paciència infinita amb tots nosaltres. Fou un mestre, sense gaires imposicions ni discursos moralistes. Era un exemple en la contenció i en la pràctica diària del diàleg i el compromís.Quan hi havia un conflicte al Col·legi Major, i n’hi havia cada dos per tres pel que fos, prenia la paraula, donava la seva opinió fonamentada sobre el tema i, al final, la qüestió quedava més o menys somorta i no passava a un estadi superior. Els anys que fou director van coincidir amb l’ara denominada “transició democràtica” i va saber capejar ventoleres diverses, amb empatia i un savoir-faire característic, marca de la casa. Sabia solucionar els problemes amb una saviesa múrria i popular i amb un sentit de l’humor que, a vegades, necessitava algun tomb per part de l’interlocutor per captar-lo. Parlava de pressa i amb un marcat accent murcià, que feia que haguessis d’estar atent per no despistar-te.

Tenia una memòria prodigiosa, i al cap de molts anys de no conviure al Col·legi Major, era capaç de trucar per felicitar-te l’aniversari, el sant, o fins i tot recordar-se de les celebracions dels parents més propers. No fallava mai. Era una persona que es feia estimar, entranyable, propera, que mai no tenia un no per a ningú. Vàrem mantenir la relació durant tota la seva vida i pràcticament un o dos cops l’any ens reuníem al voltant d’una caragolada, a casa del meu germà (també ex-Ilerdense), amb la seva esposa Elena i la seva filla Ana, els dos amors de la seva vida.

Li agradava menjar i beure bé, l’art de la conversa, les sobretaules llargues, la memòria del seu entorn rural infantil, l’olor de la fruita i de les flors, i sabia un niu de quasi tot. Era un home cultivat que et feia la vida, i les estones de la vida, agradables. Intentava sempre fer fàcil allò que no era senzill i tenia el gran avantatge de fer-ho sempre amb un somriure (sorneguer, obert, còmplice, joiós, però sempre un somriure).El recordaré com un savi, que em va il·lustrar molt en el camí de la vida. N’hi soc deutor.