El traspàs de l’IMV a la Generalitat: una oportunitat que cal aprofitar

El passat 24 de juliol es va oficialitzar el traspàs en la gestió de l’ingrés mínim vital (IMV) de l’administració central a la Generalitat de Catalunya. El traspàs de competència respon a una de les demandes històriques per part del govern català, però també de les entitats del tercer sector que fa temps que ho sol·licitem. Aquesta transferència és important per assegurar una coordinació correcta entre les dues prestacions socials que, al tenir condicions d’accés diferents, han provocat gestions administratives feixugues i uns baixos nivells de cobertura. L’any passat, el 79% de les famílies ateses entre les 10 Càritas diocesanes amb seu a Catalunya es trobaven en situació de pobresa greu, el 54% tenien infants i adolescents a càrrec, i només un 9,8% eren receptores, o bé de l’IMV o de la RGC (renda garantida de ciutadania). Tanmateix, el 22% tenien una feina precària. Aquestes dades reflecteixen una realitat que no podem ignorar. Fa anys que denunciem l’existència d’una part de població que viu en situació de pobresa extrema crònica i que la vulnerabilitat de drets d’una part important de nens i nenes en situació de pobresa en projecta una transmissió intergeneracional. Aquest fet augmenta notablement les dificultats que aquests infants puguin sortir d’una situació precària al llarg de la seva vida. A Catalunya, l’any 2023, la taxa de pobresa econòmica després de les pensions, i abans de qualsevol altre tipus de transferència social, se situava en el 23,9%. Després de totes les transferències, baixava al 18%, reduint-la només en 6 punts percentuals. Si el que volem és assegurar el dret d’accés a uns ingressos mínims i la reducció de la pobresa, sobretot la més extrema, perquè la població tingui una vida digna, cal revisar de forma urgent com s’estan fent les coses, començant per simplificar el sistema. Les actuals prestacions de garantia d’ingressos no responen suficientment al seu objectiu de reduir la pobresa. L’IMV i la RGC han estat ideades per donar resposta a les necessitats de persones que difícilment gaudeixen d’oportunitats per revertir el seu estatus econòmic i social. No es tracta de consolidar una situació de dependència institucional de les famílies, sinó que, amb una bona gestió de prestacions, puguin esdevenir un suport per dinamitzar la cerca d’oportunitats per progressar en la seva vida diària. Per això, és necessària una transformació en profunditat del sistema per acabar tant amb la manca de coordinació entre administracions com amb les contradiccions que comporta la convivència de formats i criteris diferents. En definitiva, aquest traspàs de competències ha de ser una oportunitat per augmentar els graus de cobertura d’ambdues prestacions i avançar en l’atribució de la renda garantida de ciutadania perquè arribi als col·lectius en situació d’extrema vulnerabilitat que encara continuen quedant-ne fora. Una oportunitat també per modificar el sistema de prestacions socials, fer-lo més eficient i optimitzar la seva capacitat de protecció social. Sens dubte, es tracta d’un pas endavant cap a la transformació social, però no suficient.