Sauron il·lumina la Terra Mitjana

Soc d’aquells que considera que la primera entrega va ser atacada en excés, malgrat que tampoc no comparteixo la defensa a ultrança de cert sector de fans de Tolkien. Comprenc la decepció de molts al comprovar que un entramat d’històries que es desenvolupaven a pas de hòbbit van acabar sense arribar a cap port. Però com deia el creador de la Terra Mitjana en un dels poemes que es troben a la seua obra, “no tot els que vaguen estan perduts”. Situada en la Segona Edat de la Terra Mitjana i preqüela de la trilogia d’El Senyor dels Anells, la segona part de Los anillos de poder n’és la viva prova. Ara el guió és més fosc –la qual cosa paradoxalment la fa brillar amb més força– i encara més valent que el seu predecessor. Continua sense arribar a la qualitat que va encimbellar la saga literària, però s’ha resolt l’excés de personatges eliminant-los de cop i s’ha passat també una necessària tisora per les subtrames. En aquesta ocasió, ens retrobem amb Elrond (Robert Aramayo) i Galadriel (Morfydd Clark) davant de la cruïlla sobre què fer amb els anells forjats al final de la primera temporada. D’altra banda, el Príncep Durin (Owain Arthur) i la Princesa Disa (Sophia Nomvete) abracen amb esperança per al seu regne l’obsequi de set anells per als nans, mentre que Harfoot Nori (Markella Kavenagh) i L’Estrany (Daniel Weyman) s’atansen a l’eix central de la narració al desert de Rhûn sota l’amenaça de Sauron (Charlie Vickers), que sense cap dubte ocupa el paper d’estrella revelació en el xou. El duo de showrunners conformat per John D. Payne i Patrick McKay (Escape, Flash Gordon) ha tornat amb la clara intenció de millorar l’aposta més ambiciosa –i costosa– d’Amazon per al món de l’streaming, i en gran manera ho ha aconseguit. Potser, per als qui no estiguin acostumats al to de faula fantàstica que envolta l’obra de Tolkien, la rocambolesca escenografia els pugui resultar una mica estranya, però aquesta vegada els seguidors d’El Senyor dels Anells ho tindran més difícil per no reconèixer el mèrit d’aquest tribut a una de les seues obres favorites. Sense arribar a superar en prestigi altres drames serialitzats similars com Joc de Trons (2011) o La Casa del Dragón (2022), almenys de moment, és una bona ocasió perquè aquells que la van abandonar en la seua primera temporada li donin una segona oportunitat. Els guionistes no estaven perduts.