El meu Jordi Pàmias

Em fa una mica de cosa escriure i publicar aquest article sobre un gran entre el grans, el guissonenc Jordi Pàmias.El vaig tenir de professor, com tantes generacions de lleidatans, a l’Instituto Nacional de Enseñanza Media Masculino de Lérida, reconvertit gràcies a la seva proposta i a la seva feina en Institut Màrius Torres de Lleida, perquè els noms i els mots sí que fan la cosa, i sort en tenim dels poetes que ens els salven.De fet, el mestre Pàmias només ha exercit la docència en comarques ponentines. A Guissona, Bellpuig i Lleida, aquest hinterland que formem la Segarra, l’Urgell i el Segrià.Si sempre he tingut gust per la lectura i l’escriptura, i en català, és gràcies a ell. Lectura i escriptura, com els dos capítols de Les Mots de Jean-Paul Sartre, com una feliç continuïtat una de l’altra.El vaig tenir de professor els cursos 1970-1971 i 1971-1972, en la Lleida gris, monòtona i vigilada del franquisme, una Lleida plena de moral repressiva i resclosida. La seva arribada a l’ara Màrius Torres fou una alenada d’aire fresc. Una alenada que també podia sentir amb professors com Jordi Sirera o Leandre Cristòfol.Tal com ell reconeix en una magnífica entrevista que li va fer en Lluís Calvo, un altre gran poeta, i que hom pot llegir al número de primavera-estiu del 2024 de la revista Horitzons, l’aspror de la Segarra ha condicionat la seva escriptura. Persona de poques paraules, català de soca-rel, lluitador antifranquista, i dotat d’una gran sensibilitat, ha expressat les seves vivències a través de la poesia.Pàmias afirma que li agraden la vaguetat i l’amplitud de les Terres de Ponent, però que per als poemes més íntims prefereix la Segarra, d’on sap captar els diferents instants del cicle natural de la vida, de les etapes de la vida i dels éssers humans.Allunyat de les exhibicions emocionals, si són massa intenses, la seva poesia, segons Lluís Calvo, és cantable i rítmica, fruit d’un treball formal molt exigent que es concreta en un dir velat, subtil i insinuat. Vida i obra es relacionen íntimament a la recerca de la puresa, de la claredat ètica i estètica. Estèticament és partidari de la claredat, l’harmonia i l’equilibri. Èticament, ho és de la claredat de la joia, la nitidesa de l’alegria de viure, i d’una arrel cristiana, sempre expressada i present.A la seva casa pairal a Guissona, construïda el 1884, afirma que sempre escrivia al segon pis, al peu del campanar de Guissona, perquè hi havia més llum. I allí va escriure, l’estiu del 1965, el seu primer poemari, La meva casa, amb el qual guanyaria el seu primer premi, el Joan Salvat-Papasseit del 1969. Jordi Pàmias està íntimament lligat a Guissona, on va sovint i hi passa els estius, i està content que l’Ajuntament organitzi cada any un itinerari, tot recitant els seus poemes. Poemes que parlen de l’ermita de Sant Romà, del clot del Llop, de la font de la Salut, del carrer de l’Om, de la plaça de Capdevila, de la font de l’estany o de les ruïnes d’un palau.. Sempre amable i acollidor, quan ens veiem ens reconeixem, mostrem l’alegria compartida i passem moments de gaudi intel·lectual i personal.Però el mestre Pàmias també té una forta vinculació amb la ciutat de Lleida, on, amb la seva inseparable Maria, van viure quaranta anys i on van néixer els seus fills. Aquí ha fet molta feina pedagògica i cívica i també ha escrit poemes. Practicant d’una poesia autònoma, al marge de la moral i de les ideologies, és partidari de la poesia que mostra una visió expressada amb un mínim de conceptes. Una poesia que defuig tant l’elitisme com la popularitat. Una poesia carregada de records, perquè a vegades l’emoció del present és massa intensa. Personalment no he estat un gran lector de poesia, malgrat el seu mestratge i malgrat els intents per part meva. M’he decantat més per llegir i escriure assaig. Però reconec, i n’estic orgullós i agraït, de la petja que les seves lliçons, consells i capteniment van marcar-me quan es formava la meva personalitat.En un món cultural sovint massa resclosit i endogàmic, i partidari de les petites maquinacions i les grans enveges, Pàmias és un vers lliure i una mata de jonc. Algú que no ha necessitat mai cortesans al seu voltant, i que ha emergit per la seva categoria, per la seva categoria lírica, docent i humana. Sempre li estaré en deute, i em sembla que no soc l’únic.