Carreteres nacionals

Quan es fa viatge per vies secundàries, és a dir, per totes aquelles calçades que no són autopistes, és habitual trobar-se amb ruïnes: casetes per a peons de camins, benzineres, bars, complexos hostalers o bé destinats a l’oci, edificis industrials, i també construccions rurals de tota mena. Totes elles donen compte del buidat, de l’aprofitament i de l’abandó posterior a què s’ha vist sotmès el país, Catalunya i la resta de l’Estat. Un cas paradigmàtic de la transformació viscuda en matèria d’infraestructures viàries, d’ençà de finals del franquisme i fins a l’actualitat, és el de les carreteres nacionals. Per un costat, les de primer ordre són aquelles que mantenen els sis itineraris que, radialment i des del conegut com a km 0 madrileny, connecten la capital espanyola amb França (passant pel País Basc i per Catalunya), els ports de València i Cadis, Portugal (passant per Badajoz) i, finalment, amb la Corunya i Ferrol. Per un altre costat, les de segon ordre són aquelles que, en forma de xarxa, uneixen aquestes vies radials amb punts estratègics i amb les diferents capitals provincials. Les primeres corresponen a la voluntat d’emfasitzar la posició central de Madrid, cosa que es remunta a la instauració borbònica i a l’establiment, llavors, de la Red Radial de Caminos, i, després de la Guerra Civil, al Pla Peña, posat en marxa l’any 1940; i, les segones a la necessitat de millorar la comunicació terrestre després de la dictadura franquista, de manera que, a partir dels anys 1980, s’incorporaren al conjunt algunes calçades comarcals i locals, deixant en mans de les autonomies, les diputacions i els ajuntaments, la gestió de la resta. Totes elles configuren una malla més o menys articulada que, en els darrers temps, ha quedat en un segon pla, essent travessada per múltiples vies ràpides, les quals, avui dia, uneixen els principals nodes econòmics i representen el 44% de la Red de Carreteras del Estado. Conca, 1 d’agost. Al museu que la Fundación Antonio Pérez té en aquesta ciutat, hi ha una sala dedicada a l’editorial Ruedo Ibérico (Pérez, escriptor, artista i col·leccionista, hi havia participat des dels inicis), amb tots els números dels Cuadernos publicats des de l’exili, a París, entre 1965 i 1979. Doncs bé, el primer número després de la mort del dictador, de principis de 1976, porta per títol PSOE/Cataluña/OLIGARQUIA, tres conceptes estudiats per historiadors i pensadors com Paul Preston i Josep Termes, que posen de manifest que la revolució progressista i el fet nacional català (si són ben entesos, l’expressió i al servei del poble) foren liquidats per una burgesia que d’antuvi, per tal d’optar a una part del pastís capitalista, no va dubtar a establir una relació simbiòtica amb l’oligarquia terratinent i financera –la de tota la vida, vaja. I d’aquella pols, en venen aquests fangs. Reprenent el camí, porto a col·lació ambdues reflexions arran del viatge que aquest estiu he fet per Castella-la Manxa, el qual ha coincidit amb el teatret governamental –català i espanyol–, protagonitzat per les esquerres nacionals d’una i altra facció (en concret, em refereixo al PSOE i a ERC), i que ja dura fa més de sis anys. Sí, ancha es Castilla, però una altra cosa és donar carta blanca “als deu mil de dalt” en benefici d’un progrés i d’un sentiment de pertinença a uns terrers que no els toquen. Perquè, per més inhòspits que ens semblin, és recorrent-los i vivint-los que es fa país, sortint de les vies ràpides i recuperant els traçats convencionals que, inequívocament, són els que ens subjecten, tant aquí com a l’altra banda de l’Ebre.