El meu Pierre Assouline

M’agrada, aquesta setmana que té lloc la segona edició del Sant Miquel de les Lletres, dedicar la Semblança a un escriptor. Potser un escriptor poc conegut a casa nostra, però un dels integrants del firmament actual de les lletres franceses.

Pierre Assouline és un periodista, cronista radiofònic, novel·lista i biògraf francès. D’origen jueu va néixer a Casablanca, quan encara era protectorat francès, i poc després de la independència marroquina va fer el salt a l’Hexàgon, on va fer els estudis secundaris en un dels més prestigiosos instituts de París, el Lycée Janson-de-Sailly, on també han fet els seus estudis alguns dels fills d’amics meus parisencs.Assouline té una reputació sulfurosa, i ha protagonitzat unes quantes polèmiques sonades amb altres escriptors francesos, com Calixthe Beyala, Maria Kodama o Thierry Discepolo, en assumptes que no l’han deixat en massa bona posició jurídica i moral algunes vegades. Assouline correspon a un mot berber que significa “roca”, i a fe de déu que s’ho ha pres al peu de la lletra.Sigui com sigui, ha tingut una carrera ascendent en el món del periodisme, doncs després de treballar en diverses agències, va col·laborar a France-Soir i a la revista L’Histoire. A la ràdio, on ha fet milers de cròniques, ha treballat com a cronista literari a France-Inter, RTL i France Culture; i en el món de la premsa escrita és crític literari de Le Monde i de Le Nouvel Observateur. També és Professor a l’Institut d’estudis polítics de París i director de redacció de la revista Lire.La seva gran entrada en el món del reconeixement literari es va donar l’11 de gener de 2012 quan es va integrar a l’Académie Goncourt, que dona el prestigiós Premi Goncourt, un premi per a la glòria però sense dotació econòmica.Ha escrit biografies de personatges cabdals de la vida cultural francesa com, per exemple, Marcel Dassault, Gaston Gallimard, Daniel-Henry Kahnweiler, Georges Simenon, Hergé, Cartier-Bresson, Paul Durand-Ruel o els Camondo. També ha publicat llibres d’història, reportatges i llibres d’entrevistes.El seu origen jueu, i la preocupació per tal que no es repeteixin els errors i els horrors del passat del seu poble, hom el pot apreciar en obres que es mouen entre la ficció i la no-ficció, com ara La Cliente, Lutetia, Golem, L’épuration des intellectuels, Retour à Séfarad o Les Vies de Job, llibres tots ells extraordinaris.Ben connectat, d’altra banda, amb els cercles del poder, és membre del comitè cultural de la casa de vendes d’art Artcurial (ubicada als Camps Elisis) i del cercle de la Unió interaliada (al Faubourg Saint-Honoré), al chic 8è districte de París.Vaig tenir la sort de conèixer-lo en un sopar a Montolieu (Montoliu en occità), el 20 de maig del 2013, a casa de la senyora Jeanne Etoré-Lortholary, presidenta aleshores de l’associació “Montolieu, village du livre”, que havia organitzat al Museu de les Arts i Oficis del Llibre d’aquesta petita localitat occitana una exposició de part dels fons de la Col·lecció Gelonch Viladegut, titulada De Goya à Picasso, una exposició que formava part del tríptic La permanence de la gravure, que amb fons de la Col·lecció vàrem bastir durant tres anys.La senyora Etoré-Lortholary va organitzar un sopar privat a casa seva, on hi havia, entre la vintena de convidats, Pierre Assouline (invitat principal aquell 2013 del Saló del llibre organitzat per l’associació abans esmentada) i Bernard Lortholary, traductor de Patrick Süskind, escriptor i guionista alemany, conegut sobretot pel seu best-seller El Perfum, un escriptor que no concedeix gaires entrevistes, que viu retirat del circuit promocional i que fins i tot ha rebutjat premis literaris, com el Gutenberg. El sopar fou extremadament agradable, viu, fins i tot amb moments de tensió, però em va permetre un intercanvi directe i franc amb Pierre Assouline, a qui tenia davant per davant. Va ser sopar i ressopó, perquè ens hi vàrem posar a les vuit del vespre i ens vàrem aixecar de taula (amb menjar meridional excel·lent i ben regat amb vins i digestius diversos) cap a les dues de la matinada.Vaig quedar impressionat per la seva capacitat dialèctica, els seus vastos coneixements, l’assumpció ferma i distant alhora dels seus orígens ètnics, el seu arrelament a la França republicana i laica, i les seves ganes de brega. Poques vegades he hagut d’estar tan atent en unes justes discursives.Després d’aquella trobada fecunda i plena, he esdevingut fidel lector dels seus llibres, dels quals aprecio sobretot la profunditat, el domini de la llengua i la capacitat de fer pensar al lector per si mateix.