De classes socials

Simone Weil fou una de les pensadores –al meu parer l’única entre tots els pensadors– capaç d’enfondir en la qüestió de la lluita de classes. Les seves idees, però, mai no van ser portades a la pràctica, ni tampoc prou escoltades. Si ho haguéssim fet, avui transitaríem camins més plurals i fèrtils, i no tan abocats a l’esterilitat contemporània de la producció en cadena o de la desafecció del(s) altre(s), i del jo. Ella reivindicava el benestar de les persones, que mai no va tractar de “recursos” –com és el cas del mal argot empresarial recursos humans–, en entorns de treball saludables.En el seu afany de qüestionar l’existència de vides precàries, Weil vinculava l’existència de jerarquies socials amb la necessitat d’algunes persones d’exhibir força i poder, sovint, a costa d’altres. Posava èmfasi en el fet que “el desig de mostrar una força que no es té és el que crea les classes”. Tanmateix, realment mai no n’hi ha hagut cap, de classe social, o una: el Ser i l’estar vius. La resta, tot és impostura, una construcció social a la qual el sistema ens aboca sense la certesa de poder-la realitzar, atès que, sobre això, ningú no en té la potestat més enllà de la divina providència.En l’actualitat, hem normalitzat una vida d’esclavatge generalitzat i un sistema d’explotació de recursos que funciona 24 hores al dia. Obliguem la Terra a treballar intensivament per proveir-nos de les mal anomenades “necessitats”, que malgastem. Utilitzem diners que no tenim (en al·lusió a la circulació del diner basada en el crèdit) per aparentar vides que no ens calen i un llarg etcètera. Posar la vida al centre, com feia Simone Weil, implica interpel·lar el sistema productiu i de consum i despertar a les injustícies d’un model de creixement que subordina les persones i el planeta.Hi havia un proverbi sagrat que deia “Doneu, i us serà donat”. Si mai el vam aprendre, és evident que l’hem oblidat perquè de ben segur que estem fent tot el contrari. Si en aquest afany de pertànyer a una classe social “avantatjada” seguim engreixant el deute que tenim amb el planeta i amb nosaltres mateixos, què ens queda? El Gènesi predicava, si mai algú va copsar-ho: “Pols ets, i a la pols tornaràs” (3:19).