Pardinyes, temporers i extrema dreta

Els darrers anys la política a Lleida ha estat marcada pels discursos d’odi que, en un moment de crisi del capitalisme, busquen enfrontar el penúltim contra l’últim. A més dels participants habituals de l’extrema dreta, aquesta campanya ha estat liderada per Fèlix Larrosa, especialment intensa al barri de Pardinyes, aprofitant el blanc fàcil de l’alberg per als temporers. És una evidència que la tàctica d’inflamació social que ha practicat el líder del PSC per esgarrapar quatre vots se li ha escapat de les mans i ha acabat provocant inseguretat i violència cap a les persones més vulnerables de la societat. Per posar només dos exemples del mateix barri de Pardinyes, podem destacar, per una banda, l’apunyalament que ha patit els últims dies un migrant per motius clarament racistes, i per altra banda, el judici que se celebrarà avui contra el Gil. En plena campanya contra l’alberg de Pardinyes, un grup de veïns va estar insultant i assetjant de manera intensa i continuada un altre veí seu, el Josef, pel sol fet de ser temporer i migrant. El Gil, que anava tot sol, va intentar dialogar amb els agressors per tal de fer-los entrar en raó, però va acabar a terra apallissat entre vuit persones. Paradoxalment ara és ell qui seurà al banc dels acusats, on li demanen 20.000 € o entrar a la presó. L’auge del feixisme, a casa nostra representat per Vox i Aliança Catalana, té una base econòmica. Sovint es fa la caricatura que l’extrema dreta és una massa inculta i que l’esquerra som gent amb doctorats. L’extrema dreta no avança per una qüestió de cultura, sinó per un empobriment de les classes populars. Neixen de la crisi del capitalisme. El feixisme, amb la seva retòrica antisistema i antiestablishment, són l’últim baluard per defensar el capitalisme. De fet, les polítiques econòmiques que proposa Le Pen a França són totalment compatibles amb les de Macron. Mentrestant, el progressisme i la socialdemocràcia, si és que encara existeix a Europa, han oblidat la crítica al capitalisme. Agafen la bandera dels drets LGTBI o del feminisme però adopten polítiques de dretes en la qüestió laboral. Em sembla il·lustratiu el mem que circula per les xarxes socials on es mostren els avions de Bush i Obama que bombardejaven l’Iraq, on l’única diferència és que uns porten la bandera LGTBI i els altres no. No frenarem l’ascens dels partits feixistes repetint cada dia als seus votants que són racistes. La majoria de l’electorat d’Aliança Catalana no és racista. Majoritàriament són persones, moltes de classe treballadora, que es veuen seduïdes pel discurs d’extrema dreta perquè perden posicions dins de la societat i el futur cada cop els depara un escenari pitjor. I això no s’atura amb discursos morals, sinó que des de l’esquerra hem de saber oferir una alternativa material per millorar les condicions de vida de la societat. És augmentant el salari mínim, limitant el preu del lloguer, assegurant llocs de feina pels treballadors i garantint l’accés a l’oci com podem aturar l’extrema dreta. I tot això que necessitem els treballadors, l’extrema dreta, com a gos guardià del capitalisme, no ho pot oferir. De fet, hem vist com Meloni ha arribat al govern d’Itàlia prometent canvis radicals i la realitat és que tot segueix igual, ja que la seva proposta econòmica és la mateixa que la de la resta de partits. Parlant de valors progressistes des de la superioritat moral mai guanyarem l’extrema dreta. Hem d’anar on hi ha la classe treballadora, per exemple, com fan a Lleida les companyes de l’Escola Popular de Balàfia i de la PAH, i crear una alternativa d’esperança. Davant l’estratègia de desunió de la classe treballadora, hem de respondre amb polítiques que uneixin la classe. Cal un programa netament socialista que en lloc d’apuntar cap al més dèbil ho faci cap a la burgesia i millori així les condicions de vida de les classes populars.