SEGRE

MARC VERDÉS I OLIVA

L’home de la C15

arquitecte i antropòleg

Creat:

Actualitzat:

“En aquel tiempo muchas furgonetas se extinguieron porque eran lentas, estrechas, incómodas, caras de mantener. No pudieron sobrevivir al comienzo de una nueva era. La nueva era Citroën C15. Una generación de furgonetas rápidas, cómodas, económicas y asombrosamente capaces. Nueva Citroën C15, se lo carga todo.” Hereva del model Acadiane, aquesta fou la carta de presentació de la furgoneta C15 a l’espot que l’any 1984 es va emetre per televisió. Entre les fàbriques de Vigo i Mangualde (Portugal), la marca francesa va produir gairebé 1,2 milions d’unitats d’aquest vehicle que en l’actualitat s’ha convertit en tota una icona. Dues dècades després de la seva retirada del mercat, el 2005, encara avui les C15 circulen per pobles i poblets d’arreu de la geografia espanyola. Aquest article, tanmateix, no està dedicat tant a l’automòbil com als homes que majoritàriament el condueixen, així com el món que representen i que, amb ells, s’extingeix. Interessat com estic per la recent transformació dels entorns rurals, aquest estiu he recorregut diverses comarques aragoneses i castellanomanxegues com, entre d’altres, Campo de Belchite, Señorío de Molina, La Alcarria, La Mancha i Campo de Calatrava (que presenten moltes similituds amb les de les Terres de Lleida), i una les coses que més m’han cridat l’atenció ha estat, justament, la quantitat de C15 que encara hi circulen, pilotades per homes, jubilats o que es resisteixen a jubilar-se, gairebé mai acompanyats. De l’hort a casa, o bé, cap a la granja (sempre que aquesta continuï activa), l’home de la C15 que volta per camins rurals i carreteres locals, és aquell treballador del camp que ha vist com la tradició que ell personifica se li esmuny entre les mans. Sense un relleu generacional clar –encara que, en un cas, també l’he trobat amb el fill que ronda la cinquantena acompanyant-lo de copilot, no fos que perdés les regnes–, és l’exemple més clar de la masculinització i de l’envelliment que ha experimentat la població rural. A vegades, quan veus que va tenyit és un senyal manifest que l’esposa l’espera amb la taula parada. Altres vegades, quan el trobes més deixat, s’arriba al supermercat, generalment cap al migdia, on es fa amb quatre productes bàsics, entre els quals, això sí, no hi falten les maquinetes i les fulles d’afaitar. Sigui com sigui, a casa poca cosa hi té a fer, s’hi avorreix. Per això, de tardor a estiu, a primera hora te’l trobes arribant al bar, on l’espera la colla per prendre el cafè. Ell, però, de seguit s’aixeca i abandona el grup per començar a rodar. Agricultors, tractoristes, ramaders.. tota una generació de figures masculines que, en els darrers cinquanta anys i, especialment, entre la dècada dels anys 80 del segle passat –en què la mundialització de l’economia va mostrar una forta acceleració– i la crisi financera global, iniciada el 2007, han tolerat els efectes del neoliberalisme a l’àmbit rural. De fet, l’home de la C15 n’ha estat un destacat protagonista, és més, ha estat el còmplice necessari del desenvolupament agroindustrial, de la implantació de l’agricultura i la ramaderia intensives, de la concentració i dels canvis de tinença de la terra, així com, posteriorment, de la implantació de parcs eòlics i plantes solars, tot i la tímida oposició d’alguns. Qualsevulla alternativa li sona a xino.. i això que el seu substrat, per més contaminat i erm que sigui, és aquell que, ara, molts volem recuperar. No obstant això, res no és com abans. Certament, ha arribat l’hora de dur al museu la C15, i començar a parlar de la tragèdia que ha suposat l’era (ja no tan nova) que aquest automòbil simbolitza i de les tragèdies personals dels homes que l’han conduït.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking