Homes bojos
L’agost d’enguany torna a Netflix la sèrie dramàtica de culte Mad Men. Quan es va estrenar, fa gairebé 20 anys, se’m va quedar a la llista de “sèries pendents” perquè, a banda de la feina, em va enxampar amb el boom seriòfil en què el final de Lost se solapava amb el principi de Breaking Bad. En el cas de Mad Men, la sèrie va destacar per saber elaborar un retrat històric i mordaç de l’ambient publicitari dels anys 60 a Nova York, amb una construcció mòrbida i profunda dels seus personatges.
Tanmateix, no és or tot el que lluu. El consum desmesurat d’alcohol, el tabaquisme, el sexisme –o, més concretament, el masclisme– i l’homofòbia són arrel i saba de les trames que s’hi entrellacen. Després de veure’n més de 25 capítols (i no abans!), apareix en pantalla el següent missatge d’alerta: “Aquest episodi conté imatges racistes inquietants.” No es menciona, però, la resta de col·lectius discriminats i ridiculitzats, especialment les dones, al llarg de tota la sèrie: blanques i racialitzades, grans, adultes i menors, treballadores i mestresses de casa.. Si és un retrat de l’època, és evident que el contingut és, malauradament, el que és. Tanmateix, si s’adverteix del contingut racista, no s’hauria d’advertir del contingut sexista?La trama es desenvolupa en un moment en què l’economia als EUA està en auge i les agències creatives es dediquen a vendre valors i falsos costums mitjançant grans campanyes publicitàries amb eslògans del tipus “Patio, la beguda que més aprima les dones”. Aquests relats reflecteixen clarament les dinàmiques de poder dels anys 60 i les tendències i estereotips de l’època. El projecte Patio és un moment icònic de la sèrie en què els publicistes de Sterling Cooper creen un anunci (com tants d’altres) dirigit a un fals desig femení: voler aprimar-se.
Homes bojos, en la seva versió original Mad Men (pel doble joc amb la paraula “Mad”, diminutiu de Madison Avenue) és una sèrie que, segons els seus productors, “està compromesa amb l’exposició de les injustícies i desigualtats en una aposta per l’autenticitat històrica”. Tanmateix, aquest tipus de narratives, lluny de ser una crítica, perpetuen el drama sociocognitiu contemporani. Rememorant Mary Wollstonecraft, “ja és hora que es faci una revolució en els costums femenins”.
