De protectors a depredadors: el Mascle Aliat

És impossible apartar la mirada. Cada notícia, cada publicació de Cristina Fallarás, cada activista que segueixo, revela un sistema ple d’abusos i enganys. La realitat està plena de gàngsters que es camuflen com a aliats.L’ara exportaveu de Más Madrid i exdiputat Íñigo Errejón ha abandonat la política, al·legant problemes de salut mental. El nostre “mascle aliat” d’esquerres justifica els seus actes d’abús psicològic i sexual contra dones, al·ludint que el seu “personatge” va acabar per devorar la seva persona. Però, de quin personatge parlem? Del que assumeix el rol d’aliat feminista i enarbora banderes que acaben sent una obra de teatre?Per a ell, tot era un paper meticulosament planejat: un personatge afamat de poder, a la recerca de dones que no eren més que accessoris a la seva posada en escena. En la seva recerca, anava component guions a la seva mida, on ell sempre era el protagonista absolut, i elles, els versos perfectes per exalçar la seva figura.Vaig creure, ingènuament, que aquesta doble moral només passava en altres espais, que a l’esquerra el feminisme no s’utilitzava per obtenir rèdit polític, que com molts proclamaven, “la víctima sempre està per damunt de qualsevol interès”. Però m’adono que el poder polític i els interessos personals també poden infiltrar-se en aquests espais, els nostres espais, i que, lamentablement, no estan exempts de dinàmiques d’abús.Recordo frases com la d’Henar Álvarez: “Com poden ser feministes si això implica que perdin privilegis?”Quan aquells que haurien de protegir-nos des d’alts càrrecs públics utilitzen aquest poder per abusar i maltractar-nos, ¿què ens queda a les dones?Aquest escàndol és perillosament revelador i planteja qüestions profundes. És inquietant adonar-se que, un cop més, no podem confiar en aquells que haurien de ser els nostres defensors. El sistema torna a fallar-nos. Sorgeixen casos com el dels empresaris de Múrcia o el de Gisèle Pélicot, on tots semblaven “homes normals amb feines normals”. I ara, un alt càrrec d’esquerres s’afegeix a aquesta llista, algú que semblava el “mascle aliat” dels nostres espais d’activisme i treball. Però queda clar, un cop més: Not all men, but always a man.La diferència, en aquest cas, és la manera com el “mascle aliat” s’infiltra en els nostres cercles, guanyant la validació de l’entorn i presentant-se com a protector. Es converteix en un actor de confiança als nostres espais segurs, assumeix el control i, des de dins, abusa del seu poder.Davant d’aquesta decepció, i malgrat la por, els comptes de xarxes socials de periodistes com Cristina Fallarás ens ofereixen alè, un espai de suport. No són plataformes públiques ni governamentals, però ara mateix són en qui podem confiar, qui ens informa i ens obre un canal i una xarxa de protecció.Sí, Íñigo Errejón ha caigut, però en quines circumstàncies? La seva caiguda ha estat una victòria exclusivament del feminisme; dones, des del carrer, lluny de les taules amb faristol, han aconseguit carregar-se un polític molt poderós. Nosaltres diem: S’ha acabat.Que caiguin tots.