Pagesia i mort

Ja fa més d’un parell de mesos, a l’exposició Artistes et paysans. Battre la campagne (Artistes i pagesos. Superar el camp) programada a Les Abattoirs, uns antics escorxadors convertits en museu d’art contemporani que hi ha a Tolosa, una de les obres exposades presentava un fet social poc tractat, en general i, menys encara, en el context rural: el suïcidi. A Un système à bout de souffle? (Un sistema que s’esgota?), Karoll Petit (fotògrafa francesa, nascuda el 1984) toca aquest tema tot retratant espais de l’àmbit agrari i ramader que en un altre temps havien estat aprofitats, treballats i viscuts per persones que consumaren accions autolítiques al món rural, principalment homes grans. Mitjançant la col·locació d’una cadira de fusta tenyida de negre –tipus bistrot– en diferents paisatges personals –enmig del ramat de vaques, del camp de plantes medicinals, de l’estable, al costat del gos, o bé, a la cuina de casa–, l’absència i l’angoixa d’aquells qui no aguantaren les pressions del sistema global agroalimentari suren en cadascuna de les imatges.Les dificultats econòmiques derivades de la finalització de les quotes lleteres, el 2015, de l’obligació d’implementar noves normes sanitàries, la necessitat d’adquirir nous recursos, la mala praxi en el mercat de compravenda de terres, les jornades interminables, l’excés de burocràcia, la manca de relleu generacional i el pes suportat per les mestresses de casa i, alhora, treballadores del camp, són només alguns dels entrebancs amb què es troben els agricultors i els ramaders en l’actualitat. De fet, el mes de febrer d’enguany, l’autoanomenada Plataforma Pagesa va dur a terme l’enèsima mobilització per defensar la dignificació de la pagesia… Però, ai las!, els tractors que van tallar les carreteres del país només foren un deu per cent dels quals, a principis de la transició democràtica espanyola, es manifestaren pels mateixos motius sota el lema Volem viure de la terra. I és que, si l’any 1976 la població activa del sector agroramader era d’un 8%, actualment aquesta no arriba a l’1%, i encara, s’estima que un 70% acabarà per jubilar-se la propera dècada. Pagesia o mort! es proclamava al cartell ideat per Gerard Joan (dissenyador tarragoní, nascut el 1974) arran de la Revolta Pagesa, de la qual nou mesos després poca cosa queda, més enllà de les ajudes del govern destinades a pal·liar els efectes de la sequera i el daltabaix de la guerra d’Ucraïna. Perquè la qüestió de fons no és el fet que sense pagesia no hi ha possibilitat de viure, sinó que en una societat assistida i globalitzada com la nostra, el sector primari local és prescindible, si més no tal com el coneixem. En aquest sentit, faríem bé d’assumir que avui dia la cultura pagesa no és més que una entelèquia, ja que, com feia saber Duran i Sanpere en un acte dedicat a “les nostres mestresses”, organitzat per la Cooperativa Comarcal de Cervera i sa Comarca, el 1964, “l’antiga vida del pagès de la Segarra no pot tornar. Hem clos no una plana de la mateixa història, sinó tot un llibre”. Pagesia i mort. Sí, mort de la pagesia, mort de les comunitats i dels ecosistemes que la sustentaven, i mort del bestiar estabulat que, altrament, a hores d’ara es comptaria per milers de milions de caps… Superat el camp i superats tots aquells que es desviuen per fer-ne un lloc habitable, un cop passat el Dia de les Ànimes, us dic: descanseu en pau.