Després del dolor

Deu dies després del fatídic dimarts de la Dana, la catàstrofe a València i a alguns punts de Castilla-La Mancha i Andalucía segueix encongint-nos el cor. A les més de dues-centes víctimes mortals s’hi afegeixen milers i milers de persones que han perdut la casa, els seus béns, la feina, el negoci, la collita, el paisatge.. la quotidianitat. D’un dia per l’altre, se’ls ha capgirat la vida. Hem vist com al dolor inicial s’hi han sumat la solidaritat i l’ajuda mútua. Una solidaritat immediata, popular, espontània. Magnífica.I després s’hi ha afegit la indignació. Indignació davant l’evidència que l’emergència torrencial s’hauria pogut gestionar millor. Abans i després de les pluges i avingudes d’aigua. Amb més prevenció i més informació prèvia. Amb més coordinació, més efectius de tot tipus i també més i millor informació després dels fets. Amb més i millor política pública abans i després de la catàstrofe. Per això, el discurs antipolític que ha seguit al dolor i la indignació és un sense sentit (que alimenta els qui desprestigien la política per després apoderar-se’n, desmantellant les polítiques públiques i el paper de l’estat democràtic). Perquè deu dies després de la catàstrofe hem de començar a reconèixer que no ha fallat la política, sinó certes polítiques. I que no ens cal menys política, sinó millor política. Ens calen millors serveis públics: d’emergències i protecció civil, sanitaris, d’atenció psicològica, de transports, d’atenció a la gent gran. Ens cal millor planificació urbanística i industrial: per no omplir d’obstacles i ciment àrees inundables, per dissenyar ciutats i polígons adaptats a la nova realitat climàtica. Una realitat que ja és aquí, que mata i destrueix fa temps (calor, sequeres, contaminació, etc.). Ens cal una política d’adaptació i mitigació del canvi climàtic valenta i urgent: que no tingui por de generar canvis, encara que ocasionin alguna molèstia, per reduir les emissions i per adaptar les ciutats i l’economia a les noves circumstàncies. Ens cal millor regulació laboral: per garantir que les persones no han de triar entre la feina i la protecció personal. Ens cal més col·laboració publicocomunitària: per acompanyar i potenciar l’ajuda mútua que apareix sempre que hi ha emergències. Ho vam veure amb la Covid i ho estem veient ara. Ens cal més despesa pública: per una reconstrucció justa, adequada, de les ciutats, pobles i infraestructures públiques i privades destruïdes o ubicades en zones que sabem inundables. Ens calen millors mecanismes per poder triar representants polítics capaços: partits més democràtics on es valori la capacitat més que la lleialtat, els anys amb carnet o el populisme; mitjans de comunicació menys polaritzats i més honestos que ens informin realment de les diferents opcions en joc; més cultura democràtica i assumpció de responsabilitats per part dels dirigents polítics (que fins i tot neguen l’evidència del canvi climàtic o no es prenen seriosament les advertències/indicacions de la ciència). I també haurem de fer-nos responsables els qui els triem amb el nostre vot, per tal d’escombrar de les institucions de govern tota aquella “política” que vetlla més pel privilegi propi i d’alguna minoria en detriment de la qualitat de vida del conjunt de la població.No tots els polítics són iguals. No totes les polítiques són iguals. Darrere el dolor, la solidaritat i la indignació, haurem de trobar un moment per raonar i enraonar sobre què ens ha passat, el perquè i, sobretot, el com actuem a partir d’ara per no seguir accelerant un canvi climàtic innegable amb unes conseqüències creixents per a les quals hem d’estar preparats, per evitar més víctimes i destrucció.