Aula d’Acollida

Fa temps una amiga periodista em va demanar si, per a l’opinió pública, hi havia immigrants de primera i immigrants de segona. Vaig dir que no, que tots i totes som necessaris però, és clar, segons l’opinió de la societat, jo què soc? Immigrant de primera? O ja no soc immigrant? Perquè recordo perfectament que, de nouvinguda, algú em va dir que no podria anar a la universitat perquè el meu nivell sudaca no era l’adequat per passar la selectivitat.. Doncs alguna vegada vaig ser migrant de segona.Des que soc migrant de “primera”, he fet moltes hores de profe a l’Aula d’Acollida, no tantes com voldria, sempre és el meu oasi, encara que no pugui desplegar tota la “meva saviesa” de profe d’història, o que de vegades siguin molts alumnes, que cada nen i cada nena porti el seu ritme i que hi hagi un nen, o dos, amb trastorn desafiant. Normal, no? El pare t’ha dit que ets un adult, que has d’ajudar la família, t’han deixat ficar entre les rodes d’un camió o pujar a una embarcació de cautxú, amb 50 persones més per travessar l’estret de Gibraltar. Quan l’embarcació fa aigües i ets tu qui arriba a la costa, però has vist morir companys i companyes de viatge, algunes embarassades, altres amb nadons als braços, com no créixer de cop?. Si tens sort et recull la Creu Roja, després acabes en un centre de reclusió, fins a arribar al Centre en majúscules, aquí t’has de quedar. Entretant, tot el que t’ha dit el teu pare d’Europa és mentida: no ets adult, no tens cap dret d’adult. Ets un nen que l’Estat ha de protegir, l’Estat, perquè no saps que existeix la Generalitat perquè tu has vingut a Espanya. Quan arribes a confiar en la gent que et cuida al Centre, nois i noies increïbles que han estudiat Educació Social, Treball Social, Psicologia, etc., t’envien a l’escola, a l’institut. A l’institut no, a l’Aula d’Acollida. Allí ens trobem professionals de disciplines com la Filologia o les Ciències Socials que ens convertim en professionals d’Aula d’Acollida, i nens i nenes de totes les cultures possibles. Trencats. I amb els trossets d’uns i altres fem un puzle meravellós. No és l’ideal, però és el que tenim. Nens, migrants de primera, que amb poca inversió seran els que ens paguin la jubilació.