Un boli és per escriure, una casa és per viure-hi

Un boli, tots ho sabem, serveix per escriure. És la seva funció i raó de ser. Per això, quan no escriu, és inútil. El mateix passa amb les cases buides, que esdevenen decorats, perden l’ànima i es deterioren. I, malgrat aquesta evidència, milers de persones busquen on viure mentre milers d’habitatges romanen buits. Aquesta paradoxa ens colpeja també a ponent.Davant d’aquest problema, els polítics no podem arronsar les espatlles. La política ha d’esdevenir una eina de solucions reals. Per recuperar el prestigi deixem d’arrossegar els peus i passem de la reactivitat a la proactivitat.Aquest desprestigi no ha sorgit ni del no-res ni de les xarxes socials. Són les institucions, que responen tard o malament als problemes, generen dinàmiques, que a llarg termini, són un suïcidi democràtic. S’obre de facto la porta a la popularitat, al blanc i negre, al totalitarisme. La proactivitat, en canvi, implica anticipar-se, cercant solucions abans, prioritzar els recursos al programa concret, estanc i pertinent.Per afrontar, des del vessant polític, la crisi d’habitatge que pateix Ponent, i en concret la comarca del Pla d’Urgell, que la conec millor, parem un segon i analitzem el problema.La manca d’habitatge és un drama amb múltiples cares. Els joves no poden emancipar-se perquè no tenen on, les persones treballadores no troben oferta per viure a prop del lloc de treball. I, progressivament, molts municipis petits veuen com les seves cases antigues es degraden i queden buides per manca d’inversió, altres es transformen en pobles dònuts, plens per fora i amb un gran forat al centre, nuclis antics desballestats.El problema és estructural. El despoblament i la concentració urbana han deixat cicatrius profundes. Als pobles, la manca d’habitatges es combina amb la fuga de serveis. És el cercle viciós que ens condemna. Si volem una comarca viva, hem de treballar de forma integral, garantint serveis de qualitat; transport públic, escoles, centres sanitaris… Mentrestant, hi ha habitatges buits. Tots els hem vist: finestres tancades, portes que no s’obren mai, llars que han perdut la seva funció. Aquest desequilibri és insostenible, però evitable.Conscients de la gravetat de la situació, ens toca crear borses (comarcals) d’habitatge de lloguer que connecten propietaris amb llogaters. I oferir garanties perquè el match sigui infal·lible. I acompanyar el festeig quan convingui, assessorant legalment o gestionant els contractes.Com que moltes de les cases estan tancades per temes d’herències, dubtes o por als impagaments cal posar acompanyadors que coneguin els suports a la rehabilitació d’habitatges, les ajudes per posar-los al mercat i les garanties que redueixen riscos.I sí, cal confiar en la política com a eina de canvi, no en tenim una de millor. Tornem a la metàfora. Quan un boli escriu, compleix la seva funció, quan no ho fa, el descartem. Amb la política passa el mateix. Si no serveix per resoldre els problemes de la gent, perd el seu sentit. I la funció és transformar la realitat. Transformar, la realitat. Acabo posant el focus en l’oportunitat d’actuar sobre els blocs de pisos a mig acabar. Blocs que estan aparcats en l’skyline de la majoria dels nostres pobles, i seria un encert transformar cada habitatge en allò per què va ser ideat, esdevenir una llar per una família. Aquesta és la proposta que el president del Consell Comarcal, en nom dels alcaldes del Pla d’Urgell, ha fet arribar al president Illa.Per una comarca on les cases siguin per viure-hi.