Mollerussa, 60 anys cosint vestits de paper

Seixanta anys no s'arriben a complir sense el compromís, l'esforç i la dedicació de molta gent. Retrobem els records d'alguns protagonistes dels primers anys, en homenatge a tothom que ha fet dels Vestits de Paper de Mollerussa una tradició que aspira a ser reconeguda per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

La Carme Domingo tenia 16 anys quan anava a casa de les germanes Vilaró per aprendre a cosir. Les noies jovenetes, als anys 50 del segle passat, tenien en aquell taller la possibilitat d’aprendre a fer vestits per a elles mateixes i la seva família, i si els agradava, pot ser, fins i tot, esdevenir modistes o cosidores. Al xalet de les Vilaró, a tocar de la Casa Canal, les noies trobaven moments d’esbarjo i de confidències mentre aprenien un ofici. “Hi vaig anar dos anys i recordo que ens ho passàvem molt bé. Sempre vaig saber cosir i vaig fer vestits per a mi i les meves filles i també per a alguna amiga, tot i que mai no ho vaig practicar com a professional.”

En aquell taller hi ha l’origen del que avui és un signe d’identitat de Mollerussa: els Vestits de Paper. La Carme Domingo ho recorda i encara guarda unes fotos , fetes al rebedor i al menjador de les germanes Vilaró, dels anys 1951 i 1952, on ella i altres noies llueixen amb il·lusió uns vestits fets de paper. “Per celebrar la festa de les modistes a l’escola, per Santa Llúcia, ens proposaven fer vestits de gala i de gran distinció, que copiàvem de les revistes. Ens els posàvem per fer la festa, on convidaven familiars i amics i ens sentíem com a grans dames –explica la Carme Domingo–. Hi havia una bona feina al darrere, perquè treballar el paper i cosir-lo no era tan fàcil com semblava. Per fer els guarniments i les joies, usàvem el paper de plata dels embolcalls de la xocolata, també el paper d’empaperar que tenia més consistència, plomes d’ànec o de pollastre, paper de cel·lofana, de fet fèiem servir els materials que teníem més a mà.”

Uns joves mollerussencs, carregats d’entusiasme i ganes de fer coses noves, el Vicens Esponda i l’Eduard Mata, van saber d’aquesta original activitat i van proposar a la Societat Recreativa l’Amistat organitzar un concurs.

“L’Amistat era el sancta santorum de Mollerussa –ens confessa el Magí Carné–. Era el centre de tot el que es feia pel poble a nivell cultural, festiu i social. Els qui en formàvem part ho fèiem perquè ens agradava. Érem joves, ens hi passàvem moltes hores i ens hi trobàvem bé fent realitat projectes que podien semblar inversemblants.” El Magí Carné va ser membre de la comissió organitzadora del Primer Concurs de Vestits de Paper i pentinats de Mollerussa d’àmbit comarcal, que es va celebrar el dia 13 de desembre, de l’any 1964. Va començar a dos quarts d’onze de la nit i va acabar passades les tres de la matinada.

Encara recorda ara l’èxit d’aquella primera edició, amb la sala teatre de l’Amistat plena a vessar de gent que va veure desfilar 19 vestits. Va ser “un acte social brillant i inoblidable”, va escriure el meu pare, Miquel Polo Silvestre, que amb orgull sempre va formar part de l’Amistat.

Els primers anys, la desfilada de les models amb els vestits començava a la sala teatre i després les noies pujaven a desfilar a l’Aixopluc, la discoteca del primer pis, perquè no donaven a l’abast de tanta gent que hi volia assistir.

Van ser anys de treball intens i entusiasta d’uns joves que no tenien aturador. La força de voluntat de les juntes directives de l’Amistat, de tots els qui hi dedicaven hores i compromís personal, va contribuir a fer cada cop més important i gran el Concurs de Vestits de Paper de Mollerussa. No va ser fàcil, segons explica l’Ignasi Clotet, que amb 21 anys anava a l’Amistat a jugar al billar i li van proposar formar part de la Comissió de Festes.

“Ens encarregàvem de promoure espectacles, balls i activitats per les festes. Pels vestits de paper fèiem de tot, anàvem pels pobles, convocàvem les modistes i les convidàvem a un aperitiu per convèncer-les de venir a concursar; buscàvem la complicitat dels diaris i de TVE, aconseguíem grans presentadors de l’època, com el José Luis Uribarri, que venia en tren des de Madrid; buscàvem maquilladores que acceptessin treballar sense cobrar, escrivíem el guió de la vetllada, vam remodelar la ubicació de les butaques, vam inventar una passarel·la més llarga i amb llum.. No ens feia mandra res. Alguns anys enviàvem fins a 7.000 cartes i més de 10.000 programes a persones i organismes vinculats als gremis de sastres i modistes arreu de l’estat –recorda l’Ignasi Clotet–. Érem un grup de joves que vam acabar essent bons amics i com a premi un dia a l’any anàvem a fer un sopar. I saps el que volíem? Prestigi pels Vestits de Paper de Mollerussa.”

Elisa Llanes, Montserrat París i dos vestits icònics

L’any 1964 ha quedat marcat amb or en el record de dues noies que rondaven els 20 anys: l’Elisa Llanes i la Montserrat París. L’Elisa Llanes va desfilar amb el vestit guanyador de la primera edició del Concurs, creat per la Paquita Rúbies, i cosit per la mateixa Elisa i altres noies del taller d’aquesta modista de Mollerussa. Aquell any, les germanes París van guanyar el tercer premi, i el 1967 la Montserrat, la Carme i la Dolors París van enlluernar tothom amb un vestit espectacular: Farah Dibha, un model inspirat en el vestit que l’emperadriu de l’Iran va portar el dia de la seva coronació i que va guanyar el primer premi de gran confecció.L’Elisa Llanes, a més, va ser presidenta de la Comissió de festes de l’Amistat gairebé durant 10 anys i reconeix que aquella època va viure alguns dels dies més feliços de la seva vida. “L’Amistat per a nosaltres era tot i fèiem de tot: anàvem per les botigues de Mollerussa demanant que ens regalessin objectes per a oferir com a premi a les guanyadores del Concurs, eren els nostres espònsors. Ens donaven de tot: llençols, objectes de decoració, electrodomèstics, algun viatge. Buscàvem tallers i modistes perquè participessin, guarníem la sala i formàvem un gran equip”, assegura amb orgull. Les Germanes París van fer “història” en els pocs anys que hi van participar, sense ser cap d’elles modista professional. Avui la Montserrat recorda que “el 1964, al darrer moment vam haver de passar la fitxa del vestit, amb el nom de Josefa Viles, una modista amiga, com a autora, perquè el Jurat era format per membres del Gremio Provincial Artesano de Sastres, Modistas y Costureras de Lleida i només acceptava concursants afiliats al Gremi”. Les tres germanes cosien en família. “Amb les meves germanes miràvem les revistes de les bodes i les festes reals. En una d’elles hi havia el vestit de la Farah Dibha des de molts angles i amb unes ressenyes molt acurades de les joies, dels complements i tots els detalls. Tota la família ens hi vàrem posar. La Dolors feia les joies, ella i el meu pare eren molt polits. El meu pare fins i tot va inventar un estri especial perquè les perles fossin més rodones. Les fèiem amb paper de plata, les políem i les pintàvem amb pintura d’ungles nacrada”, explica avui, encara amb emoció, la Montserrat París. El vestit de la Farah Dibha el formava una túnica de setí blanc, amb una cua llarga i mànigues acampanades, i una casulla verda rivetejada amb visó. En la seva confecció es van utilitzar 6.000 perles, 657 metres de fil d’or, 87 robins i 97 maragdes. Els membres de la junta directiva de l’Amistat van enviar una foto del vestit al Palau de Teheran, i en agraïment a l’excel·lència del treball fet en paper l’emperadriu els va fer arribar la medalla d’or commemorativa de la coronació.