Cuba

Tal dia com avui, del 1898, es signava el tractat de París on Espanya perdia definitivament Cuba, Puerto Rico i Filipines a favor dels Estats Units. La reina Maria Cristina, que portava assumint la regència des de feia 13 anys, va posar punt i final als dominis d’Ultramar. Començava una mala època per al país a nivell polític, però el món de la cultura ens va obrir una finestra i ens va regalar la generació del 98, amb autors que van marcar un abans i després. Més enllà de Baroja, Valle Inclán o Machado, aquesta generació va arribar també al món de la música, on va destacar un pianista lleidatà, l’Enric Granados. Curiosament el seu pare havia nascut a Cuba. Els propers 50 anys van suposar un canvi polític i social mundial, que culminava també un 10 de desembre de 1948 amb l’aprovació de la declaració dels Drets Humans. Per primera vegada es posava per escrit que totes les persones, pel sol fet de ser-ho, tenien uns drets. I que tots els homes i dones eren lliures i iguals. I d’aquella manera es consolidaven les bases del nou model de l’Estat del Benestar. En l’àmbit de la llibertat realment hem avançat bastant en els últims 70 anys, però encara ens queda molt per assolir la igualtat efectiva i real. Malauradament aquesta declaració no va suposar un fre en la vulnerabilitat de moltes persones al món, ni va acabar amb les guerres ni ha aconseguit la fraternitat entre els pobles. De fet, tot i la declaració, han continuat les guerres, dictadures i enfrontaments. Revisant altres fites històriques, m’ha semblat curiós que el mateix dia, però de 2006, morís Augusto Pinochet, un dels dictadors més sanguinaris dels últims anys i que no només va derrocar al govern progressista de Salvador Allende, sinó que va iniciar una persecució política i extermini de tots els seus dissidents. Ell va morir en un llit, però almenys el destí va fer que els seus descendents sentissin la vergonya que ho fes el dia dels Drets Humans. Res passa perquè si. I tornant a la llibertat que ens concedia la Declaració de l’ONU, tot just fa un any, Javier Milei es convertia en president d’Argentina amb l’argument de la màxima llibertat. Un concepte erroni que ens demostra, un cop més, que qui no coneix la història està condemnat a repetir-la.