Em presento

Vaig estudiar filologia i he après a fer de mestra. Fa més de trenta anys que m’hi remeno. Pago autònoms cada mes i prego cada dia per mantenir-me desperta. Tenir una acadèmia privada té el seu què: sense una certa facilitat per a les urgències i els imprevistos, ets pell. Les distàncies són curtes i el compromís, immediat. El client paga però no mana; no és un equilibri fàcil si el vols mantenir en el temps. M’enamoren els alumnes rebels i els desganats són un repte. Hi ha pares que donen més feina que el fills i hi ha massa mestres que ni ensenyen ni aprenen re. Però no els foten a fora perquè són els nostres mestres. Si els tingués a l’acadèmia, fa dies que hauria tancat, però el sistema públic ho aguanta tot. No em cal veure’ls la cara ni saber-ne els noms; amb els apunts paguen. Ronden dossiers que demanen a crits una barricada i ni una trista vaga, tu! Només pancartes i pitos per mantenir el cul a puesto i la culpa és del sistema. Aquí no discutiríem: el sistema és responsable de pagar-los cada mes sense controlar el que escampen. El dia que els mestres s’exclamin denunciant que hi ha mals mestres, me’ls començaré a escoltar. Aquell pagès deu ser mort, però cada any me’n recordo quan comencen les vacances: La fruita que va al destrio també s’embala? Se me’n va riure a la cara: Xiqueta, què us ensenyen a estudi? Si no compto el mal de peus i les hores mal pagades, va ser una bona lliçó.Moltes vegades m’havia penedit de no entrar al sistema públic. Un sou assegurat i el sagrat corporativisme que pararia tots els cops. Potser per rebentar-lo s’havia de ser dins. Ara crec que hauria acabat al carrer tard o d’hora; posar-me de perfil mai no ha estat un dels meus forts. I em guanyo la vida als marges. Aquí la culpa no és negra ni les excuses pagades. Hi ha un comercial molt castís que sempre em diu que una bona rasa i anar tapant. On són les veus dels bons mestres? Si no vols mossegar la mà que et manté, t’hauràs de xafar la llengua. I es veu que es pot sobreviure perfectament amb la llengua dolorida fins a la jubilació. La fòbia a l’autocrítica és una dolència crònica que no mata el portador i els estómacs delicats, amb excedències o baixes, controlen brots puntuals de vergonya i d’impotència. I la resta de la tropa? Es consola mentre pensa que fa bé la seua feina a la seua trinxereta on no hi arriben les bales; a la classe de la vora i als despatxos adjacents, ja hi poden caure coets, perquè això no és cosa seua. A callar i a creure! L’escola ja no és el que era: ara ni callen ni creuen. I els fiem a l’institut un parell d’anyets abans: ja hi ha promocions senceres que, sense molla de fe, han combregat en silenci fins a sis cursos complets. Nets de paraules impures, seran dignes d’entrar al cel de graus i màsters promesos: dels deures, en direm tasques i els exàmens i els controls només són proves escrites que ens ha enviat el Senyor. Doncs amén.