«Lechugas o personas?»

Aquesta frase literal expressada aquests dies en to de crítica per un ciutadà del País Valencià, a la vista del panorama desolador de tot plegat en una bona part del seu país, m’ha fet rumiar i adonar-me que té derivades descomunals, esglaiadores i constants al llarg de la història de la humanitat. Perquè la “lechuga”, o el que és el mateix: els recursos materials com el gas, el petroli, les terres rares, els metalls o els quilòmetres quadrats de territoris usurpats, tenen molta més importància que centenars o milers de vides humanes.És de domini públic que els països mediterranis necessiten unes xarxes bàsiques, que són els desguassos lliures al mar de rius i rieres degudament dimensionats, per tal d’evitar més desgràcies que les realment imprevisibles. Desguassos que no s’utilitzin com fins ara com a pàrquings o s’ocupin amb escoles, centres comercials i urbanitzacions. Aquest és el cas que, quan després d’anys de retard, la burocràcia de l’Estat dona el vistiplau a una infraestructura que alliberaria la lliure sortida d’aigües al tram final d’un riu del País Valencià, el projecte es torna a aturar durant anys per la discussió de si s’envairan més o menys horts i finques de conreu, la qual cosa va provocar la frase que dona títol al present escrit.Observem que al llarg de la història de l’espècie humana, i ara més que mai, el valor intrínsec de les persones està per sota de molts altres interessos de les jerarquies dominants, convertint-les en el que vulgarment s’anomena “carn de canó”. Ho trobem sovint en conteses bèl·liques, però també en el maltracte diari en alguns llocs de treball, en l’abandonament de gent desfavorida o malalta. I no diguem què passa en moments excepcionals com en cas d’una pandèmia: se’ls priva d’atenció mèdica i fins i tot d’una mínima praxi higiènica, atès que es moriran igual, que deia la presidenta de la seva Comunitat!, cosa que no passa als que disposen d’una assegurança mèdica privada. I tot això en una autonomia que baixa els impostos als rics i suprimeix fins a disset tributs autonòmics, que sí que paguem en algunes autonomies anomenades riques.La mateixa situació es dona en les desenes de guerres noves o revifades que actualment està patint la humanitat, amb la variant que, a més a més de les trinxeres clàssiques, ara s’ha posat de moda envestir directament la població civil de ciutats allunyades de la zona de conflicte, amb tota mena de ginys mortífers per a la qual cosa s’utilitzen modalitats de llançament com drons, coets i míssils supersònics gairebé impossibles de detectar i aturar. Doncs això: que no estem acabats d’humanitzar ni de civilitzar..