Joaquín Ureña: l’obra fins al final

La setmana passada vaig rebre l’última de les trucades de qui tant m’alegrava rebre-les. M’explicava la seua satisfacció per estar fent els últims retocs a la seua exposició a Madrid i em va citar a casa seua dilluns perquè me’n volia explicar alguna cosa. La tristesa que aquesta trobada ja no tingués lloc formarà part d’aquest tros de vida que es perd amb la desaparició de les persones veritablement estimades.De Joaquín Ureña s’ha escrit molt perquè tant el seu pinzell com la seua persona així ho demanaven. El meu pare va ser un dels més entusiastes en aquesta tasca per la seua admiració cap a l’obra en si mateixa, però també per una simpàtica i llarga relació que va teixir la més sincera amistat. Escriure ara sobre el Joaquín té un cert efecte de substituir la llarga i inacabada conversa que vaig tenir el privilegi d’heretar. Perquè és cert que sempre estava pintant, però també ho és que res li impedia fer-ho mantenint la gran afició per la conversa. Per als meus germans i per a mi és un record inesborrable els dies que, per invitació del nostre pare encara en vida, va passar el Joaquín amb nosaltres, pintant tant els racons de la casa familiar com els del Somontano oscenc als quals el portàvem. No va deixar el pinzell durant tota l’estada, però era alhora el més actiu participant en la conversa mantinguda agitadament entre tots. Els qui l’han tractat de prop saben que així era la seua vida.S’ha escrit molt i bé aquests dies penosos sobre el nostre gran pintor i amic. Només puc afegir una cosa que concerneix la trobada última que hauria tingut lloc justament quan escric això. Per al Joaquín, pintor permanent i constant, la periòdica exposició a Ansorena, el seu tradicional galerista de Madrid, suposava sempre un període previ de preparació i de preocupació; no era una exposició més. A Madrid, ciutat que coneixia bé des de l’època d’estudiant a l’Escola d’Arquitectura, va ser acollit excepcionalment des de fa molts anys com a resultat de la gran entesa amb el galerista, de les bones ressenyes de la crítica i de la resposta càlida del públic. El mateix succeïa en ocasió de l’última que ha deixat perfectament preparada. Com si d’una premonició es tractés va finalitzar l’últim dels seus treballs a l’obra a exposar la mateixa tarda que va acabar amb la seua vida. Així és com entenia la vida, com s’entregava a la seua obra, i se m’ocorre pensar com li hauria agradat finalitzar totes dos.Només tres dies separen la inauguració de l’exposició de la mort, la qual cosa la converteix en la més especial i cuidada de les innombrables que el Joaquín ha protagonitzat. És molt poc freqüent que l’artista exposat no hagi pogut arribar a veure el resultat final per un tan escàs marge de temps, però és inaudit que hagi finalitzat l’últim treball alhora que la seua vida s’extingia. Esgarrifa saber que així ha estat, però reconforta pensar que és així com li hauria agradat al protagonista. Acabar la seua vida pintant, ja que pintant va viure.La María del Mar, la seua adorable guia vital, ha tingut clara aquesta continuïtat d’obra i vida que el Joaquín li va encomanar. Ha entès amb abnegació el que significa haver compartit la vida amb l’home, amb els seus quadres i pinzells. Ha comprès també que l’obertura al públic d’aquesta transcendent exposició havia de comptar amb la seua presència fins i tot amb el recent dolor, la qual cosa fa presagiar que continuarà sent la primera i més ferma protectora de l’obra.Per part meua, carregat d’emoció, visitaré l’exposició i recomano fer-ho a qui pugui. Vull veure una vegada més aquells perfils lleidatans tan ben incardinats en el bulliciós Nadal madrileny. Comprovar l’efecte que produeix veure els llibres i les finestres de la casa del Joaquín radiantment il·luminats al carrer Alcalá. Intentaré saber mirar i saber pensar, coses que al nostre amic i mestre li van ensenyar i que amb tant d’afany va saber ensenyar bé.