Vagues i mestres

Hi ha vagues i vagues. Tiraré de diccionari per no prendre mal. Les vagues substantives serien aquelles “cessacions voluntàries en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball”. Les vagues de mestres i professors són les exercides per “mestres d’ensenyament primari i per persones que ensenyen una ciència, un art, una disciplina” en algun institut. Que el centre sigui d’ensenyament secundari perquè ve en segon lloc, en cap cas hauria de voler dir que fos menys important que altres o d’inferior categoria. Afegirem l’exemple del mateix diccionari, molt ben trobat: “L’alumne ha passat de l’ensenyament primari a l’ensenyament secundari.” Resulta curiós com el mateix diccionari que resol el concepte de professor sense gaires manies destriï els mestres de primària d’altres tipus de mestres: “Persones que ensenyen una ciència, un art, un ofici, o tenen el títol per a fer-ho”, “persones de qui hom és deixeble” , “persones que, d’una ciència, d’un art, etc., en saben per a ensenyar-ne, per a ésser preses com a model”. Si hem de continuar fent cas del diccionari, les vagues substantives, si fossin substantives, serien les “que tenen substància”. Aquí no em cal el DIEC; a casa ja em van ensenyar el significat del terme fa molts anys. Entre la lluita legítima i els pecats de la guerra hi ha una línia sagrada. I sempre la marquen els mateixos: agafadets a una corda, col·locats en fila o empenyent en tromba. Dec tenir una visió esbiaixada del conflicte. Segons el diccionari, soc una persona “que treballa per compte propi, que no depèn de cap patró”. Soc algú “que es governa per les seves pròpies lleis, que té el dret o la facultat de governar-se a si mateix i que es proporciona la força motriu sense necessitat d’un alimentador”. Tants anys maleint la meua condició d’autònoma i ara em sento gairebé una privilegiada. No seria un mal final, aquest; però em queden les vagues adjectives, les “donades a la vagància”, les “no clarament definides”, les “errants”; aquelles que ningú vol assumir a les reivindicacions televisades. Hi ha pancartes que pesarien massa i consignes que farien callar. Quedeu-vos amb la definició que més us encaixi. Això sí, no caiguéssiu en la temptació d’empassar-vos que els vagues sempre són els mateixos. Si no vols veure el drama original, circulen versions tan ben plorades que passarien per l’obra mestra. Políticament incorrecta? Des de la primera presa. I fujo del darrer terme amb l’anhel d’un públic lliure.