El braç de Pollak

Art, bellesa i civilització contra barbàrie. Hans von Trotha (1965) teixeix en El braç de Pollak una brillant narració en la qual s’entrellacen dues converses durant l’opressiva dominació nazi de Roma, després de la capitulació d’Itàlia el 8 de setembre de 1943 en plena II Guerra Mundial. La primera conversa té com a protagonistes monsenyor G, relat jubilat, i K, catedràtic d’Història de l’Art alemany refugiat en el Vaticà; la segona es desenvolupa entre K i Ludwig Pollak, un personatge històric, jueu especialista en els vestigis romans, assessor dels més importants col·leccionistes i viatgers (com Richard Strauss o Gerhart Hauptmann), que viu des de fa anys a la Ciutat Eterna. K tracta desesperadament de convèncer-lo del perill imminent que corren ell i la seva família assetjats per la Gestapo i de la imperiosa necessitat d’acceptar la protecció del Papa. Pollak parla i parla de la seva tasca –una autèntica missió– i inexplicablement refusa l’oferta de salvació. Ell i els seus van acabar com milers de romans als camps d’extermini. El braç del títol de l’obra és precisament el de la cèlebre i bellíssima escultura clàssica de Laocoont i els seus fills devorats per les serps, el sacerdot troià castigat pels déus. Pollak n’havia descobert en un antiquari el braç dret que mancava a l’excepcional obra d’art. “Fins al segle XVIII els antiquaris eren erudits que estudiaven l’Antiguitat. Només a partir del segle XIX va començar a emprar-se per a denominar els comerciants d’antiguitats. La professió d’antiquari fou la quinta essència d’Itàlia, com les llimones o l’òpera.” “Sé del que parlo, digué. Sé el que se sent quan ja no es pertany al lloc on s’està o quan ja no s’està al lloc que es pertany perquè ja no existeix cap lloc.” “El fet de no saber com acabarà un viatge no és motiu per no iniciar-lo.” “Als ulls de Pollak, tant la creació d’una col·lecció com el seu reflex en un catàleg són art.” “El record, va dir Pollak sense cap motiu que jo pogués albirar, no pot ser bell si l’objecte mateix no és bell. O pot ser-ho?, va preguntar.” “La veritable grandesa és en el consol, no en les idees, que només giren entorn de quelcom que és gran, però no posseeixen una grandesa real.” “També vaig visitar Juliane Glaser, digué Pollak. Amb 16 anys es va trobar Goethe a Marienbad. Vaig tenir l’honor de tocar una mà que havia tocat la mà de Goethe. Imagini-s’ho! Quan vaig ser a casa seva ella tenia 84 anys.” “En aquella època, a l’albada del segle, el món era més ampli que mai.” (…) “Ah! Sap vostè?, digué, ja fa temps que va deixar de ser massa tard.” “Laocoont i els seus fills no és una escultura: és igual que Roma, una idea.” No és estrany que von Trotha dediqués la seva tesi doctoral a la fecunda interrelació entre la filosofia, la literatura i l’art del jardí, disciplines que tant han contribuït a l’embelliment de l’home i la societat.