Una rosa immarcescible

Som molts els lleidatans que hem tingut la sort de conèixer la científica i escriptora Rosa Fabregat, que ens va deixar dilluns. I tots els qui l’hem coneguda l’hem estimada. Hom no pot, de fet, sinó estimar-la des del primer moment. Perquè la Rosa s’ha fet estimar. Molt. Sempre. De seguida. Així que va arribar a la nostra ciutat, la va adoptar i ens va adoptar a tots. Ens tractava amb un afecte tan acollidor que escalfava el cor en els dies més freds de l’estricte hivern lleidatà. Un afecte proper que ens la feia sentir com la nostra pròpia àvia, l’àvia de tots. Alguns hem tingut el goig de compartir-hi vivències, recitals, publicacions, però tots coneixem el seu vitalisme inexhaurible, el seu entusiasme sincer per tot i per tothom, la seua mirada de cor esbatanat, tothora il·lusionada i il·lusionant, la seua rialla perenne i la seua melòdica veu dolça i afable, de rosa desclosa en una eterna primavera. Darrere l’àvia entranyable hi ha també, però, la vàlua d’una intel·lectual de primer ordre internacional, científica i escriptora traduïda a l’alemany, el castellà, el rus i l’anglès. De vocació humanista, va estimar amb igual passió ciències i lletres i es va consagrar amb igual intensitat a les seues dos vocacions, íntimament lligades: la farmacologia i la literatura. La Dra. Rosa Fabregat ens deixa un llegat de 16 anys de recerca farmacològica a Alemanya, una inquietud científica que cristal·litzaria alhora en les seues novel·les de ciència-ficció i en la seua tasca al capdavant de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Més tard, l’experiència quotidiana de dispensar remeis als malalts a la farmàcia que va regentar a Llorenç del Penedès li va esmolar la humanitat i l’empatia envers el dolor que impregnen la seua poesia. A més, la Rosa és una escriptora compromesa: la seua obra denuncia les injustícies socials i reivindica la llengua, la cultura i la nació catalanes, així com un paper actiu de les dones en el mercat laboral, en la literatura i en l’església. La Rosa era, finalment, una enamorada de les seues dos ciutats, Cervera i Lleida, que evoca en els seus versos. Ancorada en la boira, va exercir la seua lleidatanitat de manera militant, assistint assíduament als actes literaris, donant suport incondicional als companys d’ofici, organitzant recitals poètics a l’Ateneu Popular de Ponent i col·laborant amb altres escriptors i artistes lleidatans. Una de les coses que més li agradaven de Lleida era observar des de casa l’hipnòtic vol de les cigonyes sobre el riu, un altre motiu inspirador que de manera recurrent cridava la seua ànsia de paraules. Sentia la temptació de vol com un camí de llibertat, una manera d’elevar-se espiritualment sobre les misèries del món, i finalment ha pogut complir el seu somni d’esdevenir ocell, obrir les ales i solcar el cel cap a l’eternitat dels poetes. A nosaltres ens resta el seu preciós record i la seua prolífica obra poètica i narrativa. Tan sols s’han clos els pètals d’una rosa immarcescible. Gràcies infinites, Rosa, per haver estimat tant, en l’obra i en la vida. T’estimem.