Omnipotència, contumàcia i impunitat. Oci?

La sigla d’omnipotència, contumàcia i impunitat, és a dir, OCI, que en llenguatge normal entenem com a lleure o temps en què no fem res, s’adiu amb els col·lectius als quals es pot aplicar el significat dels tres qualificatius de l’encapçalament com ara les altes esferes del poder judicial? Crec que no. Quan volen, i segons a qui ho apliquen, són força diligents i contundents. Per altra banda, quan el periodista Vicent Partal parla del fet invariable que, de moment, el Principat encara avui sigui part d’Espanya per no haver aconseguit l’alliberament, per estar sotmesos, de fa anys i panys –pel cap baix 300–, a una situació continuada de violència política, em sembla que fa una mica curt. I és que la violència no és solament política, atès que prové dels tres poders: executiu, legislatiu i judicial, a més d’autonomies variades i institucions diverses, especialment les de matriu castellana. Ho podrem començar a desgranar quan sigui, amb una mica de temps, i en l’espai que els mitjans ens vulguin concedir per argumentar-ho. Quant al legislatiu veiem que ho fa contínuament quan, llei sí, llei també, al regular qualsevol matèria, envaeix alguna de les poques capacitats aconseguides per Catalunya per mitjà de lleis orgàniques com l’Estatut. L’Executiu tot solet, però, s’emporta la palma predicant la panacea i la pluja de milions urbi et orbi si bé, de manera continuada, a Catalunya s’executa com a molt el 50/60% del previst en els pressupostos generals de l’Estat i en altres autonomies com la de Madrid s’arriba de manera continuada a percentatges que fins i tot sobrepassen el 200%. En qualsevol cas, el més greu és que quan governen obliden promeses com les de derogar la llei mordassa de manera congruent amb les directives europees i, sobretot, al que correspon a la democràcia plena que proclamen ser, i que alhora sigui respectuosa amb uns mínims drets personals, evitant la discrecionalitat i els abusos policials fins ara permesos en aquella llei. Així i tot, el més flagrant és que no només els alts tribunals del superpoder judicial espanyol tenen carta blanca a aplicar criteris personals, sinó que s’ha fet extensiu a algun tribunal de primera instància de Catalunya, al qual s’ha cridat l’atenció per desobeir l’ordre d’arxivament d’alguna causa, o bé s’ha fet cas omís, buscant viaranys per continuar la investigació tot i que de fa temps estava en via morta. Quan parlem de carta blanca ens referim a l’aplicació de la llei amb criteris allunyats al sentit comú i a les motivacions i esperit del legislatiu que les va redactar. Encara és més anòmal i preocupant que alguns magistrats, de manera coral, blasmin públicament contra les lleis que no els agraden fins i tot quan encara estan en procés de redacció pel poder legislatiu. En definitiva, i per a molta gent: comportaments, resolucions i incompliments com els esmentats són els que motiven els qualificatius emprats com a titulars del present escrit.