Tanquem la paradeta

S’ha acabat l’any i abaixem definitivament la persiana del procés d’emancipació de Catalunya. Cal passar full i oblidar les grans manifestacions que s’han produït des del 2010 fins al 2024, cal esborrar la retallada d’un estatut que no es va refrendar, la Via Catalana, la batalla d’Urquinaona, la Jonquera, el jovent a l’aeroport, la baixada de bandera del Palau de la Generalitat, el referèndum del primer d’octubre, la votació de la declaració d’independència, i sobretot cal oblidar per sempre més la il·lusió de construir un país nou, d’una democràcia més participativa i més propera, més justa socialment, on els nostres representants no puguin viure de falses promeses, lluny de les imposicions de Castella i del saqueig que ens sotmet dia sí dia també.Aquesta és la proposta avalada pels fets que s’han anat desenvolupant des del 2019, amb la sentència del procés, fins al dia d’avui. Almenys des de la perspectiva dels partits polítics mal anomenats independentistes.Soc dels que penso que el 2017 aquests partits hi eren i estaven disposats a tot, però la repressió ha fet la seva feina, i de mica en mica ha anat minant la classe política, i la por de perdre-ho tot ha sigut superior al seu compromís.En aquest aspecte crec que la societat civil catalana vam fer el nostre paper, sols cal recordar les manifestacions, els sopars, les cantades, la caixa de solidaritat..., en suport dels presos polítics i represaliats, però potser també vam pecar un xic d’ingenus pensant que amb les lleis internacionals, la força de la raó i el paraigua inexistent de la Unió Europea podríem aconseguir que l’estat antidemocràtic espanyol evoluciones, i allò que havíem cregut de “la llei a la llei” ha esdevingut una quimera.Lluny de deixar-ho córrer i oblidar-ho, com molts forans dels Països Catalans desitjarien, cal que ens rearmem amb noves formes de lluita, que empenyem perquè el Consell de la República acabi liderant la institució per la qual va ser creada fora de les urpes de l’Estat espanyol, que l’Assemblea Nacional Catalana torni a ser la punta de llança amb estratègia i mobilitzacions continuades, i que els diferents col·lectius que acompanyen el procés es tornin a activar cadascun en la seva tasca i el seu àmbit natural, lliures d’hipoteques passades.Ni ens rendim ni ens rendirem, és un luxe que no ens podem permetre si volem garantir la nostra existència com a societat. “...tot està per fer i tot és possible...” (Miquel Martí i Pol).