Necessitem que més caps baixin a l’arena

El lideratge no és una qüestió de jerarquia, sinó d’empatia. Necessitem líders que no només donin ordres des de les grades, sinó que estiguin disposats a arremangar-se, embrutar-se les mans i afrontar els reptes al costat del seu equip. En altres paraules, que s’arremanguin i baixin a l’arena. Hi ha massa caps que no es barregen amb la gent que realment tira el treball endavant, com si no volguessin embrutar-se les mans amb el que manté viva l’empresa. I quin millor líder que el que naix de l’arena i és el seu ADN. Per això he escollit el personatge històric, per a aquest article, d’Espàrtac, que encara avui continua vigent i com una necessitat primordial a les nostres organitzacions la seua empremta de lideratge ens hauria de fer reflexionar. Què podem aprendre del lideratge d’Espàrtac? El primer, la seua persuasió: a l’escola de gladiadors de Càpua, Espàrtac hauria estat envoltat de captius de tot Europa. Hi hauria hagut una assimilació de diferents idiomes i una cautela entre ells, ja que el seu destí seria la batalla a mort a l’arena. Organitzar una fuga amb els altres en aquestes condicions devia ser extremament difícil. Espàrtac devia haver estat un individu molt persuasiu per convèncer 70 dels seus potencials oponents gladiadors que havien de treballar junts per escapar de Càpua. El segon, la seua gran generositat: Espàrtac va insistir a dividir equitativament el botí entre els seus homes. Aquesta va ser una de les principals raons per les quals una gran quantitat d’esclaus de tota la Itàlia rural estaven tan interessats a unir-se a ell i li van mostrar tanta lleialtat. Com a tercer punt, destacaria la psicològica: Espàrtac sabia la importància de ficar-se sota la pell no només dels seus oponents sinó també dels seus homes. Després de derrotar els exèrcits de Gel·li i Lèntul, Espàrtac va prendre 400 presoners romans i els va obligar a lluitar en jocs de gladiadors. Espàrtac sabia que els informes d’aquests jocs arribarien a Roma i es burlarien de l’imperi. Quan va pensar que els seus homes vacil·laven, Espàrtac va endurir la seua determinació crucificant un soldat romà on tots poguessin veure’l. Els va mostrar als seus homes el que els succeiria si no es quedaven a lluitar. En el que seria la seua batalla final, Espàrtac va demanar el seu cavall i, davant de tot el seu exèrcit, el va matar dient: “Si guanyem, no necessitaré aquest cavall perquè tindrem milers de cavalls romans i, si perdem, no tindré cap ús per a un cavall.” Fins i tot quan sabia quina seria el seu destí, continuava provant d’inspirar els seus homes, amb l’esperança d’una victòria improbable. Aquesta inspiració només pot provenir de qui ha sorgit de l’arena, el lideratge a través de l’empatia dels seus soldats esclaus i el seu exèrcit, perquè ha estat a l’arena més que ningú. I finalment la importància del momentum, o moment idoni: les tropes romanes inicials enviades per sufocar l’aixecament al mont Vesubi haurien estat massa confiades, ja que van assumir que s’enfrontarien a un petit grapat de gladiadors. Els romans, amb excés de confiança, i menyspreant els gladiadors, tenien totes les armes i l’equip necessaris per desconcertar Espàrtac i els seus homes. El veritable lideratge es demostra en l’acció i en la capacitat d’inspirar des de l’exemple, de baixar a l’arena amb els teus empleats i poder liderar des de l’exemple, i no des del càrrec. Tens algú al cap que hauria de fer aquest salt? O potser tu ja estàs llest per a l’arena!