Crits

Cridava esfereïda la seva mare, amb un plor desconsolat. Esperant que ella anés allí i li donés la mà. O li acaronés els cabells i li expliqués que aviat acabaria tot i que no feia falta preocupar-se. Però no hi anava. Era difícil, perquè qui cridava tenia 77 anys. Que importants són les mares que fins i tot quan s’arriba a la vellesa, i tens una demència tan avançada, davant la por encara cridem la mare. Potser l’última connexió amb els records més profunds de la infantesa. Aquella matinada, el seu lament ressonava per tota l’àrea B d’Urgències. Estava sola al Box 14. Feia poc que havia arribat. Havia estat derivada per una febre que no remetia. Al revisar el registre de constants, la infermera havia anotat el telèfon dels 3 fills. Havien marxat perquè tenien feina. Havien de fer gestions de matinada a un poble a 45 minuts de l’Hospital. L’auxiliar d’infermeria havia deixat la porta oberta per tenir-la més accessible i assegurar-se que tot estava bé. Al matí la va ajudar a esmorzar i, finalment, va poder tornar a la seva residència al dia següent. Com que res passa perquè sí, al cap d’uns dies, vaig rebre una queixa d’un dels fills d’aquella senyora dient que ningú els havia trucat per dir si havia dormit, si havia esmorzat o si s’havia canviat el bolquer. Que el metge que havia atès la seva mare només els havia informat del diagnòstic, de les proves i quina seria l’actitud a seguir un cop tornés a la residència. “Quina manca d’humanitat!” acabava la queixa. Per suposat es referia a la nostra. I em va saber greu, la veritat. Entenc que tothom té les seves dificultats i necessitats. Tampoc sabem quin és el passat o relació d’aquella pacient amb la seva família. Nosaltres no jutgem ningú. Però si un no es pot quedar amb el seu familiar a passar la nit en un lloc hostil, com pot ser un box d’urgències, existeixen alternatives perquè quan cridi algú li doni la mà. O la tranquil·litzi. Però, si qui ho ha fet han estat les companyes d’infermeria del torn de nit, que, a pesar de la sobrecàrrega de feina han estat al seu costat i l’han acompanyat, el mínim és agrair-ho. Abandonar una persona gran quan ens necessita també és una forma de maltractament. I potser és el moment que també en comencem a parlar.