Els itineraris del desig

El psicoanalista Josep Maria Farreny ha escrit un llibre (Itineraris del desig. Una poètica de la follia quotidiana: Lleida, Pagès editors-GRAMA, 2024) que, més enllà d’haver estat presentat per mi públicament el proppassat 12 de desembre, em suscita encara comentaris per tal de destacar-ne les qualitats que atresora per a bé del conjunt de folls quotidians que integren la societat (és a dir, per a bé de tots nosaltres).Es tracta d’una aportació valuosa per entendre la particular relació que mantenen l’analitzand (la persona que està en anàlisi o que s’analitza) i l’analista, un lligam mútuament consentit que recerca que “allò que es fa resistent” (p. 16) cedeixi al capdavall perquè en pugui emergir el desig latent –la veritable essència de cadascú–, que, un cop repristinat, ens farà tornar a ser (raonablement) feliços i no només especials. El llibre del Dr. Farreny descriu un repertori d’itineraris envers aquesta consecució, una casuística humana, extraordinàriament humana, que assoleix l’objectiu d’establir un reguitzell de formulacions equivalents a un vademècum ètic, sistema que, però, renuncia a la imposició d’una moral. No és tasca senzilla: gens ni mica. Inspirat en posicions que remunten a l’escola de Jacques Lacan, Farreny, amb una pregona solidesa teòrica i amb una sensibilitat exquisida, i pensant amb cura en alguns dels qui foren els seus pacients –el grec antic anomenava sympátheia una aital actitud–, s’endinsa amb solvència en un territori afí al de la psicoanàlisi: el de la poesia (“he preparat estances / perquè el sentit dels somnis / ens reveli / de què està fet el patiment” –p. 25–: “la poesia és l’art de la interpretació dels somnis” –Wagner, Die Meistersinger von Nürnberg–); i ho aconsegueix (cal posar-hi èmfasi) en una llengua catalana culta i exigent que mai no defugeix la lectio difficilior, atès que, “perquè hi hagi poesia, és condició deixar en suspens les regles universals del llenguatge” (p. 13).El llibre assumeix de manera natural que ‘dir’ és ‘fer’, que l’eina meravellosa de la poesia permetrà que tot aquell que fou pacient, ésser o cas clínic concret que explicava a l’analista la novel·la de la seva vida –la prosa dels seus dies–, esdevingui ara –gràcies a la mediació del poeta– personatge, prototip, abstracció intel·ligible, universal antropològic (com en la Tragèdia grega, com en els drames musicals wagnerians). La poesia, tot plegat, ha de ser entesa com a praxi: “si les paraules són accions, ho són en la mesura en què dilueixen la rigidesa de l’estancament del desig” (p. 15).L’autor ens ofereix una epistemologia, una ciència del camí: el seu resum de choses vues pretèn combatre el pitjor dels nostres mals, que no és altre que la impotència (psíquica), el garbuix de dissociacions o d’escissions que ens conforma i que ens constitueix, i que ens desidentifica (“el teu dolor desarrela el meu / i em saboteja la ment, / i m’esgota el cor; / i res, no hi ha res” –p. 73–; “no hi sóc, ni de ment ni de cos” –p. 109–). ¿Quin seria, per tant, el millor dels propòsits conqueribles?: reduir a la mínima proporció el dolor de viure (no estem parlant de malalties mentals, sinó d’infelicitats estructurades), abatre la distímia persistent (“fa sol i glaça” –p. 83–), barrar el pas al buit ontològic definitiu (el taédium vítae letal: “marrit, ja no tinc somnis que m’alliberin” –p. 30–).Caldrà, certament, no ser esclau de la malenconia; haurem de maldar per aprehendre i sentir que els nostres guanys no resten fatalment allunyats de les nostres expectatives. Però no ens en sortirem sense determinació: ens tocarà de decidir –decidir obliga a renunciar–; fins i tot, si decidíssim no decidir. La paraula i la idea clau: “Paüra…!” (p.61). No hi ha enemic més aferrissat que la gran por, que la paràlisi a què condemna la pulsió paorosa (“necessito encarar-me / amb aquest JO desconegut” –p. 33–; “la meva indecisió / em té anorreat” –p. 34–).Itineraris del desig és un llibre peremptori, un regal i una part del llegat intel·lectual del psicagog que ha estat –i és– el Dr. Josep Maria Farreny. En ell aprendreu que en matèria de psicoanàlisi no hi ha happy end, sinó actes amb conseqüències. Hem de desmentir Eurípides i Ovidi: si ens és donat de triar l’opció assenyada, hauríem d’estimar-nos-la més que no pas la que ens du a la infracció de la serenitat (a la pèrdua de l’euthymía, del bon to vital); se’n desprendrà que “tot seguit, / és possible percebre / la joia intensa / dels petits moments / de la quotidianitat, / amb un reflex i delicat somriure de la gent” (p. 123). I estarem en pau.