Una paraula val més que 1.000 imatges: Cristòfol, viatge al reconeixement

Aquesta captura, a la qual avui dia anomenarien selfie, per mi no ho és. De fet, és un autoretrat*. Es tracta d’una altra foto a la qual li calen paraules. 

La imatge es va fer després de les peripècies patides per l’artista-fuster Leandre Cristòfol i Peralba durant el període que va des de l’acabament de la guerra civil fins a gairebé els anys setanta, que van fer que es tanqués voluntàriament en el seu estudi de l’avinguda Catalunya, del qual, simplificant, es pot dir que només sortia per muntar alguna exposició o per anar a donar classes de dibuix, primer al Cercle de Belles Arts i més tard a l’INEM*, gràcies a l’ajuda que li va proporcionar el catedràtic Sr. Medina. De fet, allí el vaig conèixer, el vaig tenir de professor en el meu batxillerat i no li ho vaig posar fàcil, jo era força entremaliat i diria que a ell li mancava un xic d’autoritat. Quan el vaig trobar de nou mitjançant Manel Garcia Sarramona, tots dos el vam anar a veure. Buscava un fotògraf per tal que fes les fotos d’alguns crucificats que li faltaven pel llibre Els crucificats de Leandre Cristòfol de l’any 1975, que li va fer Frederic Lara Peinado per a la col·lecció Monografies del Museu Morera. En aquesta retrobada vaig tenir l’oportunitat de disculpar-me de les malifetes de l’institut, i ja em va fitxar com a fotògraf personal. 

Després de l’esmentat periple d’aïllament, dedicat a activitats diverses vinculades sempre a les seves obres, ja sia per fer-ne de noves o per reconstruir-ne algunes que havien quedat malmeses, l’any 1978 passa un fet excepcional i diria que inesperat per a ell, per la manera en què m’ho va fer saber. Va ser seleccionat per participar en les jornades Art i Modernitat als Països Catalans a Berlín, i en el magnífic catàleg de més de 300 pàgines, que ell em va obsequiar, a la coberta hi havia la foto d’una obra de l’escultor Juli González. A l’interior d’aquesta, en un lloc rellevant, hi van posar la foto dels Volums estàtics, i va compartir l’exposició, a banda d’amb l’escultor citat, amb Joan Miró i l’Àngel Jové, entre altres artistes catalans de primer nivell. Allò, per a ell, va ser com un somni que el va tornar a deixar respirar a fons després de tot el patiment. 

Aquest fet, molt important des del punt de vista del reconeixement, juntament amb alguns altres, va ser el detonant que va fer possible aquesta foto. 

A la imatge estem en ple trasllat de les obres que havien de ser exposades a la Galeria Rayuela, que s’acabava d’obrir a Barcelona. La vaig fer per iniciativa pròpia, com moltes altres durant la nostra relació. Ell només m’encarregava fotos de les seves obres. 

Quan la vaig fer no era conscient de la importància de capturar aquell moment, i crec que amb el temps ha esdevingut un document important històricament per certificar la satisfacció d’un gran artista que per fi rebia el reconeixement merescut. Si us hi fixeu, només cal veure l’expressió de la seva cara (diria que ni s’adona del que faig), sembla un nen que va a la recerca del millor regal que li podien fer. El regal era l’exposició individual més important de la seva trajectòria, on va poder mostrar les seves obres no figuratives més rellevants.

 Això va passar el dia 5 de juny de 1979. Ell sabia en el seu fur intern que s’havia acomplert el seu somni. 

A la foto, d’esquerra a dreta, hi sortim Agustí Ortiz, una gran persona que, fent d’aprenent de Leandre quan feia de fuster al García Giró, no el va abandonar mai; a la seva vora, Cristòfol absort; després jo, fent la foto amb la meva Olympus OM-1 de 35 mm, amb un Ull de peix*, estirant els braços al màxim i encarant la càmera cap als quatre, sense saber naturalment què en sortiria d’aquesta acció, sortosament vaig encertar l’enquadrament; i, finalment, Albert Coma Estadella, que des que jo el vaig conèixer sempre li va dirigir els muntatges expositius, en aquest cas també fent de transportista amb el seu furgó, carregat amb totes les obres. 

Per acabar, dir que sempre em quedaran en el record els viatges de bon matí amb el meu tot terreny per tal de fer-li de transportista des de Lleida a Os de Balaguer, sempre aturantnos a l’ermita de Sant Salvador a fer un mos amb el vi de casa que ens havia donat el seu germà, fins al Mas Gorreta quan ell el va heretar.

*Autoretrat versus selfie o selfi. En la meva opinió, hi ha diferències rellevants entre aquestes dos maneres d’autoretratar-se, la qual cosa fa que per a mi el significat sigui diferent, tot i que el mot selfi ve de dir autoretrat en anglès (selfportrait). En l’autoretrat, amb càmeres analògiques, el subjecte mai o gairebé mai podia veure’s a ell mateix simultàniament a través d’allò que captava la càmera. Habitualment es feien davant d’un mirall i sovint eren un exercici íntim no exempt d’un cert narcisisme. En el cas del selfie, com a resultat de la digitalització, habitualment és el telèfon mòbil l’element capturador, i podem veure en temps real allò que capturem, ja que l’objectiu i la pantalla digital estan en el mateix pla, i és també molt emprat de forma col·lectiva.

*Instituto Nacional de Enseñanza Media, actualment Màrius Torres.

*Objectiu que abasta un gran camp de visió, gairebé 180º.