Has sentit alguna vegada la síndrome de l’impostor?

Que aixequi la mà qui no hagi sentit alguna vegada la síndrome de l’impostor a la seua feina, com a progenitor, o en algun dels variats rols d’adult que tots tenim. Així, tots, en algun moment, hem tingut, o tenim, aquesta sensació de ser una mica, o molt, impostors.Sento o crec que no valc prou per a aquest lloc, o per a aquesta responsabilitat, que no tinc bastants mèrits, que potser no soc el més indicat o indicada per representar el meu departament, grup o empresa. Però és que, a més, la síndrome de l’impostor té una segona part: la que, a més de no considerar-te adequat o mereixedor, portes dins i no ho sap ningú, és un pensament que no expresses, sinó que te’l guardes.Fa uns anys, a un reconegut escriptor britànic el van convidar a una trobada social d’alt nivell, amb personalitats de talla internacional del món acadèmic, artístic, esportiu, financer, persones líders reconegudes amb assoliments majúsculs en el seu historial. Com deuen haver imaginat, el nostre escriptor se sentia fora de lloc, empetitit pels mereixements de les personalitats presents en l’encontre. Sense saber com, en un moment donat, va coincidir en una cantonada de la sala amb un agradable ancià, que com ell sostenia un vas per fer-se companyia i que com ell escoltava l’orquestra. Van entaular conversa i van parlar del motiu pel qual els havien convidat. Després, el simpàtic ancià va assenyalar la sala i va dir: “Veig aquesta gent i em pregunto què punyetes hi faig jo aquí. Aquesta gent ha fet coses sorprenents, i jo només vaig anar on em van enviar.” L’escriptor li va respondre: “Home, sí, però vostè va ser la primera persona que va trepitjar la Lluna. Això ja compta.” I el nostre escriptor es va sentir una miqueta millor. Perquè si Neil Armstrong se sentia fora de lloc, potser a tots o a gairebé tots els personatges d’aquesta sala els passava el mateix. Potser eren persones normals que s’havien esforçat moltíssim i havien tingut sort, els havia arribat l’èxit, i potser el que tots fem és això, més o menys, fem el millor possible amb el que tenim o amb el que podem tenir. Això em porta a pensar que molts de nosaltres rebutgem una responsabilitat o un lideratge perquè creiem que ens sentirem impostors, perquè pensem que no som millors que ningú, no volem “que ens descobreixin”. Tanmateix, ens hem de donar una oportunitat. Si algú creu que pots aconseguir un objectiu, que ets capaç de portar un projecte a bon port, fes-li cas. Des de fora potser et coneixen i confien en tu més que tu mateix o tu mateixa. No et preocupis, perquè encara que ho creguis, no seràs un impostor, no seràs un impostor. Tindràs els teus encerts i els teus errors, però si et dones l’oportunitat de liderar, de proposar, d’escoltar, de decidir, encara sentint-te impostor, d’alguna manera, estaràs aportant els teus coneixements i capacitats a un projecte en el qual creuran els que són al teu voltant, amb el qual avançarà el teu grup, la teua empresa, independentment de la poca validesa que et concedeixis. Malgrat els teus dubtes, segueix. Ets capaç de fer el que tu saps que has de fer.