Alguna cosa no encaixa a 'La Agencia'

Un repartiment encapçalat per Michael Fassbender (Shame, Prometheus), Jeffrey Wright (La crónica francesa, American Fiction), Jodie Turner-Smith (Queen & Slim, Despidiendo a Yang) i Richard Gere (Chicago, Pretty Woman) hauria de ser prou garantia per apostar, sense dubtar-ho gaire, per aquest thriller polític d’espionatge. Si hi sumem la direcció del guió per part de l’equip creatiu conformat pel duo John-Henry i Jez Butterworth (Al filo del mañana, Caza al espía), la decisió de veure-la hauria d’estar més que clara. Tanmateix, alguna cosa no acaba de quadrar a La Agencia (2024). Basada en la –infravalorada a Espanya– sèrie francesa Oficina de infiltrados (2015), creada per Eric Rochant (Un mundo sin piedad, Los patriotas), la trama arranca amb la tornada a Londres de l’agent de la CIA Martian (Fassbender) després de rebre l’ordre d’abandonar la seua vida encoberta a Etiòpia, lloc on també va mantenir una duradora relació sentimental amb una professora universitària casada anomenada Sami Zahir (Turner-Smith). Amb el soroll de fons de les discussions entre el director de l’agència, Henry (Wright), i el cap de Martian, Bosko (Gere), l’adaptació a la vida civil del nostre protagonista es veu interrompuda per la reaparició de Sami, forçant-lo a escollir entre la seua carrera professional i el seu cor. En aquest aspecte, a diferència de produccions similars com Slow Horses (2022), aquí l’heroi es mostra més vulnerable i humà. Desgraciadament, els primers capítols presenten una sèrie d’incoherències que poden acabar desembocant en una enorme frustració per a l’espectador. El ritme narratiu tampoc ajuda a millorar-lo. Mentre que als dos primers capítols amb prou feines es dona cap explicació sobre els personatges, el tercer es dedica tant als aclariments que resulta excessivament molest. Però no tot són defectes. Si hi ha alguna cosa indiscutible és que la intriga es manté fins al final de la temporada, dividida en 10 parts, i que ens trobem davant d’un xou en què els petits detalls importen. Poc o res es pot retreure a un elenc d’estrelles que treballa per sobre de les possibilitats que el guió els ofereix, encara que, continuant amb la comparativa amb els Slow Horses de Gary Oldman (El topo, El caballero oscuro), no deixa de ser una versió molt inferior. Gaudir o no dependrà en gran manera de la paciència de l’audiència per no acabar aixecant-se del sofà.