Larrosa té memòria, nosaltres també

Any 2003. Les ciutats creixien sense parar i els cartells de “pròxima promoció” es multiplicaven per tot arreu. L’eco de grues i camions formava part del paisatge quotidià, mentre a la ràdio Aznar presumia: “Aquest any, Espanya construirà més que França i Alemanya juntes.” Era l’esclat del totxo i l’expansió semblava imparable. Ells tenen memòria. Saben què els ha enriquit abans i no dubten a mirar enrere i recuperar estratègies, revestides, ara, amb unes noves capes de pintura. Tot i estar lluny dels números estratosfèrics de construcció dels anys seixanta o de l’inici del 2000, la lògica és la mateixa: solucionar el problema de l’habitatge fent gran el negoci. Ells tenen memòria. I per a ells, construcció vol dir negoci. Als anys seixanta, el negoci passava per construir les cases al més barates possible. Als dos mil, per endeutar el màxim de famílies possibles. Polítics i empresaris de la construcció, sempre al capdavant d’aquestes infal·libles estratègies. Ara, el negoci passa per aprofitar una problemàtica cada cop més difícil d’esquivar, la crisi de l’habitatge, per continuar fent gran el negoci. Que un país on s’han amassat fortunes a través del totxo, on s’ha empobrit gran part de la població amb hipoteques abusives i on moltes famílies encara viuen en cases sense mínims de qualitat torni a posar la solució del problema de l’habitatge en mans dels empresaris immobiliaris i dels polítics professionals podria semblar una broma de mal gust. Però no ho és. Aquesta és la política immobiliària en el capitalisme: una política que pretén solucionar un problema de la mà dels qui fa dècades que l’han creat. Això és exactament el que veiem en les noves polítiques d’habitatge liderades per Salvador Illa a la Generalitat i per Fèlix Larrosa a la Paeria. Sense anar més lluny, fa poc més d’un mes, aquest últim es va reunir amb els empresaris immobiliaris de la ciutat per abordar la crisi de l’habitatge. Un alcalde del PSC i tota la patronal immobiliària en una mateixa sala per parlar d’habitatge. Què podria sortir malament? Un dels acords d’aquesta reunió va ser que, per tal d’iniciar una col·laboració publicoprivada –el gran eufemisme per amagar l’apropiació de fons públics per part d’empresaris privats–, calia augmentar els preus dels pisos que es construirien. Aquests passarien de ser considerats pisos de zona B (zona més econòmica) a zona A (zona més cara). Així doncs, l’estratègia estrella per lluitar contra l’augment de preus del lloguer és, en realitat, pactar –abans fins i tot de construir– que aquests preus augmentaran. Ells tenen memòria, perquè saben què funciona per continuar fent negoci. Però nosaltres, la classe treballadora, els qui patim el problema de l’habitatge, també necessitem tenir memòria. Una memòria que necessita eines per poder existir. És per això, per plantar cara als qui fa dècades que viuen a costa nostra, que el dissabte 1 de febrer es va presentar el Sindicat d’Habitatge de Lleida, secció local del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. Si et volen apujar el lloguer o tens qualsevol problema amb l’habitatge, segueix-nos a les xarxes socials i vine a una de les assessories que fem a l’Ateneu Popular de Ponent.