Una paraula val més que 1.000 imatges: El dormitori que a les nits esdevenia laboratori

Darrere d’aquesta imatge hi ha un relat vinculat al meu passat d’adolescència, joventut, abandó, nostàlgia i agraïment.

El que veieu va ser el meu dormitori d’adolescència i joventut a la casa del barri de Pardinyes que em va veure néixer i que vaig deixar als divuit anys, quan tota la família ens vam traslladar a viure al centre de Lleida.

En marxar, els meus pares la van llogar. En quedar vídua la meva mare, quan un llogater la deixava, normalment jo l’acompanyava a visitar-la per tal de passar revista i veure’n l’estat. Aquest va ser l’últim cop que ho vam fer. Finalment, després de patir moltes vicissituds, va acabar inhabitable, ruïnosa, tapiada i enderrocada després d’alguns conflictes amb ocupes.

La meva primera reacció, en veure el que havia estat el meu dormitori durant un llarg període, va ser de profunda tristesa i melangia. L’estat en què el vaig trobar era realment deplorable, vaig quedar dret i immòbil una estona i els records em van venir en cascada. Van ser moltes les hores que vaig passar en aquell lloc, dormint, badant, somiant despert, llegint els llibres que m’aconsellava la meva germana gran o fumant un Rex tot estirat al llit escoltant música dels Bee Gees, de Moustaki, de Pi de la Serra o dels Calchakis, amb el meu casset Grundig comprat a terminis a l’Emili d’IBCE, botiga de fotografia i alta fidelitat, on un temps més tard vaig treballar.

El meu primer laboratori fotogràfic personal va estar allí. Segons les necessitats, es transformava en dormitori i, el més important, aquell lloc va esdevindre la meva fortalesa, i així va ser fins que vam deixar la casa. Cal esmentar que el primer laboratori on vaig operar va ser el del Centre Excursionista de Lleida. Justament en aquella cuina laboratori, vaig quedar feliçment atrapat per la fotografia un temps abans.

Per transformar el dormitori en laboratori, havia d’esperar que es fes de nit, ja que de dia l’aïllament total a l’entrada de llum paràsita era impossible. Després per instal·lar els estris per revelar fotografies havia de desmuntar les dos portes d’un dels armaris on es guardaven els llits plegables i posar-les cadascuna com a taulell al damunt dels respatllers de cadires, l’un per suportar l’ampliadora Durst, el paper sensible, normalment Negtor, el temporitzador Hauck que em van regalar pel meu aniversari els de la meva colla en ple i estris varis, i l’altre per sostenir les tres cubetes necessàries per contenir el revelador, el bany d’atur i el fixador. Per fer el rentatge final de les còpies havia d’anar al lavabo i utilitzar la banyera. Els negatius, habitualment de Kodak Tri-X, els revelava allà.

Aquesta tasca la feia normalment al tard, ja que l’enfosquiment total de la sala amb llum de dia no era fàcil. Això m’obligava, un cop havia acabat la tasca, a recollir i desar tot el muntatge per poder desplegar el llit i posar-me a dormir.

La passió i la il·lusió feia que tot aquest esforç mai em fes mandra ni em semblés feixuc.

Vist a toro passat, com se sol dir, estic content d’haver-hi anat aquest últim dia armat amb la meva rèflex i poder documentar per últim cop aquesta buidor groga plena a vessar de ferides i de records, a banda de mostrar-me la gran quantitat d’informació de vida que és capaç de contenir una imatge, que en ella mateixa és una apologia de l’abandó i l’absència absoluta.