El dret a cura en època de minimalisme moral

La protecció de les vides humanes ha estat un objectiu de la nostra civilització, però tot i la importància de la dimensió física de la cura sabem que la dels cossos va més enllà de la medicina (Groys, 2023:7). Les necessitats sorgides de l’envelliment de la societat europea, els canvis en la composició i estructura familiar, la persistent absència masculina en les tasques de la llar i de cura, plantegen, ja fa dues dècades una accepció social del concepte de cura o Social Care (Daly i Lewis, 2000). La cura inclou la gestió quotidiana del benestar propi i aliè (Durán, 2018). Inclou fermesa física i moral i és condició de vida (Ferrater i Mora, 1956). És un acte relacional que s’interioritza durant els processos de socialització, per tant, és també és una qüestió que s’aprèn. Com a acte après, està condicionat per la cultura. La cura és concebuda com a totes les activitats de suport que tenen lloc per a fer, refer, mantenir, contenir i reparar el món on vivim i les capacitats requerides tant a nivell físic, com intel·lectual com emocional per a fer-ho (Fisher i Tronto, 2005, Dowling, 2022).

Assistim globalment avui a una crisi de cures que afecta els cossos físics, però sobretot els cossos simbòlics i la representació social dels cossos. Cossos que, per una banda, esdevenen objectes de culte mediàtic, sotmesos a una mena de dictadura d’estàndards de bellesa i joventut, i, per l’altra, cossos invisibles que deixen d’existir dins d’una societat globalitzada controlada per un salvatge capitalisme que sotmet els individus mitjançant el soft power tecnològic.

Alhora, assistim a una crisi d’atenció, una alta individualització, fragilitat dels vincles, dèbil i deficitària comunicació i un augment de les soledats, que incideixen en la manera com ens regenerem com a societat o en la pròpia reproducció social. El marc actual dibuixa una crisi en la capacitat d’organitzar i assumir la reproducció social, ja que aquesta depèn més que mai de la capacitat individual per organitzar-se en un escenari cada cop més desigual.

La crisi de cures té un clar component de gènere. Sorgeix a partir de la transformació de les estructures tradicionals de divisió sexual del treball. Es fa visible quan convergeixen la presència de dones al mercat laboral i l’augment de situacions de dependència vinculades a la vellesa i a la discapacitat (Hochschild, 2008; Simonazzi, 2009). Aleshores, s’inicia un procés complex de reorganització dels treballs de cures, que continua descansant sobre les dones, però que cada cop més és incapaç de respondre a les necessitats de cura de les persones, estructurant-se de forma precaritzada i discriminatòria (Pérez-Orozco, 2006).

Avui sovint escoltem l’afirmació “jo he cuidat, però a mi ningú no em cuidarà” o bé “de la manera que jo he estat cuidant, no desitjo que em cuidin a mi”. Si per l’ètica moderna l’acte relacional de cuidar constituïa un assumpte ètic i moral, avui “s’ha deslegitimat la idea d’autosacrifici”. Per altra banda, si ens demanen si les persones tenim dret a la cura, la resposta és: la cura com a dret subjectiu i col·lectiu “encara està en construcció”, però això és per manca de voluntat política i perquè la nostra societat continua construint-se a costa del gènere femení i ara, de les dones migrades que constitueixen mà d’obra barata en època de minimalisme moral i ètic.

Des de la Xarxa pel Dret a Cura estem lluitant per la construcció d’un Sistema Nacional de Cures –més enllà del sanitari– que doni una resposta social pública i col·lectiva a les cures, perquè les persones tenim dret a ser cuidades i aquesta cura ja no pot avui recaure només en mans de les famílies.