El racó de pensar

Hi penso sovint. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Hi aniria convidant grups reduïts de pares i mares perquè presenciessin en directe el dia a dia d’una aula; és ben sabut que a les jornades de portes obertes se miente más que se habla. En acabar el visionat, podrien fer-hi tertúlies (o teràpia) amb els educadors, directors o inspectors que no tindrien el dret de declinar la invitació. El conseller de torn podria venir a la inauguració i proposar el nom d’un pensador il·lustre. O el d’una pensadora, que fa més paritari. La gràcia de la tancada seria que tots plegats obríssim els ulls sense tapar-nos les vergonyes.

M’agrada pensar que els anys no m’han fet perdre un cert esperit revolucionari –mama, tu ets una punki–. Les medecines que em permeto receptar me les prenc abans per saber si funcionen; les dels efectes secundaris irreversibles, com ara fregir-me el cervell, ni les oloro.

Arraconar algú és contraproduent i demanar autocrítica a un nen atrapat en un sistema acrític és una pantomima. Mentre el xiquet fa que pensa, el paper mullat i la paperassa inútil –si és que encara recicleu– vessa dels contenidors. Les conseqüències dels actes d’un alumne han de ser reals i immediates. El mestre ha de poder decidir fer-lo fora de l’aula si la situació és prou greu; el director del centre ha de fer-li costat i els pares ho han d’acceptar. A casa, això no ho fa. Doncs aquí se’n fa un fart.

L’alumne ha d’aprendre a donar valor a rebre classe. No val tot; els mals comportaments reiterats acaben creant addictes. Si no trepitges una aula o no pots veure el teu fill estimat per un forat, certes mesures disciplinàries són fàcils de rebutjar. Resulta molt més còmode fer la vista grossa i qui dia passa any empeny –a la secundària, que les drogues són més dures, empenyerem com podrem–. No cal pensar gaire ni preguntar-ho a la Siri per saber que les converses buides se les endú el vent. Per molt que pesi la retòrica pedagògica amb què te les emboliquin.

Utopia: Arribarà un dia que es podrà pensar lliurement en qualsevol espai de qualsevol centre educatiu.

Distopia: Arribarà el dia que els carrers seran plens de mestres desesperats, de polítics incapaços i d’alumnes expulsats que hauran d’aguantar els seus pares, tinguin o no habilitat un raconet de pensar. De moment, dues de tres.