Picasso i el romànic

Gaudí i Picasso representen l’inici i el final del Modernisme català, la diversitat de l’ornament en l’un i l’expressivitat del canvi de segle en l’altre. El Modernisme va tenir les beceroles a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, i Picasso, Nonell, Anglada Camarasa o Joaquim Mir són la seva darrera onada, abans que el 1906 el Noucentisme oferís un nou llenguatge plàstic de retorn a l’ordre clàssic. Hi ha historiadors de l’Art que consideren el Noucentisme un retrocés, que precisament va aturar una via de sortida del Modernisme molt més moderna: la del Primitivisme. L’exposició Picasso i el Romànic que el MNAC ha presentat a la seva seu parlava just d’aquest moment, que el pintor va protagonitzar i que finalment va derivar en el cubisme. Quan ens referim al Primitivisme no ens referim encara a la influència de l’Art Negre, sinó del paral·lelisme entre una recerca plàstica d’aquests autors i les arrels romàniques que els artistes catalans tenien al seu abast, i no gaire lluny, a Barcelona mateix i als Pirineus. El Romànic suposava una oposició al Modernisme, per la seva simplicitat de les formes. Picasso va ser dels primers a aproximar-se a aquest reduccionisme de la pintura i l’escultura. També Enric Casanovas, o Nonell. Palau i Fabre deia que el Noucentisme va ser tan fort que va negar la possibilitat creixent d’aquest corrent.

Picasso va inserir-se de ple en la seva estada a Gósol, al nostre Pirineu lleidatà. L’exposició del MNAC analitza com aquests artistes, Picasso inclòs, podien accedir a exemples del Romànic sense viatjar al Pirineu, com va ser el cas de l’exposició d’art antic de Barcelona de l’any 1902, o la descoberta de les escultures d’Erill la Vall, de 1907.

La història vincula clarament l’estada a Gósol de 1906 amb el quadre de les Demoiselles d’Avignon, i desencadena tot un procés nou en la seva pintura i escultura. L’escultura és important llavors, car Picasso comença a sentir necessitat d’esculpir i li demana precisament a Casanovas eines per tallar directament unes figures que semblen realment romàniques.

Picasso sintetitza les figures. Les fa més primàries, més primitives i és conscient del que això significa. El Romànic l’ajuda a aquest canvi que derivarà, finalment, en el cubisme. L’exposició del MNAC aportava noves aproximacions al Romànic, més enllà de la il·lustració del seu pas per Gósol. En aquest cas disposa de bons exemples d’Art Romànic, per indicar iconografies de Picasso que tenen a veure amb les formes romàniques, i els seus temes, com en el cas de la Crucifixió, amb una sèrie de dibuixos de Boisgeloup, o les “calaveres” que va pintar i dibuixar en el moment de l’Ocupació alemanya, com una referència a la mort que significava la Guerra. A París Picasso guardava i rebia constantment imatges del romànic català, que feia servir quan ho creia convenient.

El Primitivisme català no va reeixir, i ni tant sols va restar com un corrent d’aire fresc que depassés l’ornamentalisme Modernista. El Noucentisme va significar un tap per aquestes ànsies de renovació formal avantguardista. S’imposà el classicisme mediterrani com un Art Nacional, quan el Primitivisme no feia altra cosa que reclamar un llegat plàstic que venia de les essències.