Francesc Vicens i Giralt

Parlava la setmana passada de com l’any 1968 Lleida va avançar-se artísticament a Barcelona per primera vegada al segle XX, i que hi va haver una segona oportunitat l’any 1971. Em referia a la Mostra de Poesia Concreta, que va tenir lloc del 23 de gener al 7 de febrer. Aquesta setmana ens acaba de deixar un dels protagonistes d’aquella exposició, el crític d’art Francesc Vicens i Giralt, que signava el catàleg i va venir a Lleida el dia de la inauguració per donar una conferència a la Cambra de Comerç sobre el tema. Patrocinada per la Petite Galerie i l’Esbart Màrius Torres del Sícoris Club, es presentà a Lleida la Mostra de Poesia Concreta de la Petite Galerie. L’exposició aplegava unes pàgines impresses i originals del llibre Poemes humans i Birth of a ballet, de Josep Iglésias del Marquet; els Diagrames de consum, Cantata a un silenci, pàgines del llibre 5+1 lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies, i Poemes de la incomunicació de Guillem Viladot, i Poema de l’alliberament, Societat de consum i pàgines del llibre Poemes per a una oda de 1970 de Joan Brossa. S’edità un catàleg amb un text de Francesc Vicens, signat a Milà, el dia 4 de gener de 1971, que vull reproduir com homenatge a la seva persona:

“Heus aquí, amb tota la seva simplicitat, un fet i una data que els comentaristes de l’esdevenidor qualificaran d’històrics: a Lleida, el dia 23 de gener de 1971 hi va tenir lloc la inauguració de la primera exposició de poesia concreta del país.

Les recerques de la moderna teoria de la informació i dels estudis de psicologia de la percepció han comprovat que l’ús repetit de tot signe esmussa el seu valor, redueix la quantitat d’informació que era capaç de contenir. La poesia concreta o visual –en tractar la paraula com un objecte i situar-la en un nou camp de forces suscitades per l’aïllament, per la posició o per imprevistes relacions de contigüitat– aconsegueix de conferir-li una nova càrrega semàntica. És així com la poesia ha iniciat l’evolució que també han fet la plàstica (des de Kandinsky) i la música (des d’Anton Webern). Com en aquestes arts, es tracta de comunicar directament valors poètics i no signes (imatges o paraules) que evoquen determinats fets. Els precedents de l’actual poesia concreta són ja antics i probablement podríem cercar-los en els cal·ligrames d’Apollinaire i en les aportacions, tan personals, de Marinetti i de Joyce. Aquí, Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot exploren aquests nous camins apassionats, que van des de les possibilitats fonètiques i mecàniques de l’idioma fins als recursos de la tipografia i els objectes-collages que cerquen més senzillesa i contundència. Tots els qui contemplem llurs obres ens trobem directament implicats en la nova aventura.” Francesc Vicens i Giralt s’havia compromès a l’estètica informalista d’ençà del seu exili parisenc, i va publicar l’any 1960 Prolégomènes à une esthétique autre de Michel Tapié, en què defensava l’equiparació de Tàpies, Tharrats o Cuixart amb els grans pintors europeus i americans de l’expressionisme abstracte. Ben a prop de Joan Miró, va dur personalment el pintor a la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat de 1970, que va significar un altaveu internacional per a la cultura catalana. Entre 1974 i 1981 va ser director de la Fundació Joan Miró de Barcelona, càrrec que va deixar per lliurar-se a la política activa al Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, i l’ajuntament de Barcelona, on va fer tasques de regidor de Cultura.Home savi i vinculat al redreçament cultural de l’avantguarda catalana, va ser a Lleida en una de les fites més originals de la nostra modernitat, sempre al costat del seu amic, el poeta Joan Brossa.