Carles Pujol

El seu nom ja va vincular-se amb la nostra escena quan el març del 1972 va exposar a la Petite Galerie de Lleida. Llavors tenia vint-i-cinc anys i la seva obra s’orientava cap a una reducció dels elements pictòrics. Aviat va adonar-se que els mitjans tradicionals de l’art no abastaven la seva preocupació experimental, ni tampoc manifestava interès per orientar la seva projecció en el camí del mercat de l’art. Va coincidir a Barcelona amb tota una generació de companys que volien trencar amb la tradició i va formar part de l’esclat d’una era, la conceptual, en la qual continua amb els mateixos raonaments ètics del començament. Als anys setanta era una gran decisió donar el pas cap a l’art del concepte, però ara han estat molts els artistes de la seva generació els que han mitificat aquelles produccions per introduir-se en el món del mercat que abans rebutjaven. No ha estat aquest el cas de Carles Pujol, que, en el seu escrit manifest de la mostra que ara presenta a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, continua preguntant-se quin és el paper de l’art, quan ho compara amb el retaule barroc de la sala, i posa per títol de la instal·lació 280 anys, que separen el retaule i la seva proposta actual. En part Carles Pujol ens diu que segueix fidel a una obra d’art experimental, sempre en el seu cas vinculada al minimalisme i les tecnologies, i lluny del tot del mercantilisme. Aquest afirmació és important destacar-la, ja que els conceptuals són ara part del mercat que defugien, llavors. Com sempre la preocupació de la seva obra és el diàleg entre la bidimensionalitat i la tridimensionalitat, l’espai i el temps. Les seves instal·lacions intenten modificar el concepte de l’espai a través de la foscor, la intervenció pictòrica i l’acció de projeccions que creen una percepció nova de les dimensions, de l’espai i del temps. En aquest cas intervé directament a la sala amb una delimitació pictòrica i una diagonal d’una estructura metàl·lica, que es reflecteix en el mirall que amaga el retaule. De tant en tant, si l’espectador té la paciència d’esperar, s’encenen les llums del retaule, i tota la instal·lació es trasbalsa per la presència d’aquesta obra antiga que no només actua sobre la instal·lació en si, sinó que planteja aquesta condició de l’art de fa 280 anys i l’ara. Llavors vinculat a l’església i els seus preceptes, i ara hereu de la tradició axiomàtica del segle XX. La intervenció és simple però de gran efecte. L’espai es veu transformat i els elements són simplement pintura, i projecció d’una estructura que també la veiem a l’espai. Diagonals, formes, i fins i tot la pulsió de les línies pintades, que en alguns fragments deixen vistos els rastres del pinzell, del pintar. Carles Pujol manté aquest llenguatge d’interacció entre les dos i les tres dimensions, i en aquesta instal·lació ens recorda que segueix fidel a l’esperit de la Petite Galerie: recerca i compromís de l’art i de l’artista.