Noves incorporacions al Museu de Lleida

Després del trauma patit el desembre del 2017, el Museu de Lleida malda per recompondre les seves col·leccions i posicionar-se com una institució acreditada en la conservació i difusió de l’art vinculat amb el nostre patrimoni. De llavors ençà ha tingut el suport suficient per apaivagar aquella ferida. Ha estat considerat museu d’interès nacional, que significa una garantia pressupostària més gran, i ha rebut dipòsits que compensen la marxa d’obres exposades, tot i que a la sala on hi havia les tres tombes de Sixena, les lleixes continuen buides amb flors i símbols al·legòrics, a l’espera d’una remodelació immediata. És aquesta l’única evidència dels fets, ja que la resta del museu manté la serenor museogràfica que convida a resseguir tota la visita, sense alteracions.

La principal substitució de les obres perdudes ha estat feta a través de dipòsits del MNAC. En primer lloc van venir les cinc taules gòtiques del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida. Taules de grans dimensions, obra de Pere Garcia de Benavarri, que mostren escenes de la vida de sant Joan Baptista. Aquest conjunt, realitzat entre 1473 i 1482, completa la sala dedicada a l’autor i a la seva influència i escola. Aquesta incorporació va venir acompanyada d’una escultura romànica, el Calvari de Tragó de Noguera, que llueix ara amb protagonisme enmig de les creus romàniques i les mares de Déu, que signifiquen un conjunt de primer ordre en la seva totalitat dins les col·leccions del Museu. Finalment, en un segon lliurament, el MNAC ha cedit la taula de Jesús entre els doctors, atribuïda al Mestre de Sixena, provinent de l’antiga col·lecció Muntadas, i que formava part del retaule major de l’església del Monestir de Sixena. El Museu de Lleida ja conservava i exposava quatre taules del mateix conjunt i ara el recorregut del gòtic clou de manera excepcional amb aquesta obra, molt ben disposada al mur i il·luminada en tota la seva esplendor, i didàcticament ben relacionada amb les explicacions sobre el conjunt. La disposició fa veure la qualitat dels responsables del Museu que miren d’explicar les obres mitjançant cartells que a través de fotografies documentals ens argumenten el context de les pintures. Les sales romàniques i gòtiques tenen ara una gran qualitat i no desmereixen la visita del Museu, ni minoren el que s’exposa, que en el seu conjunt vol il·lustrar el paper que Lleida i la seva diòcesi tenien en aquelles èpoques, sempre intentant explicar que fora de Barcelona Lleida era llavors la capital de referència. En l’apartat posterior, en el barroc, el Museu ha incorporat una gran vitrina amb obres de ceràmica, amb algunes peces de policromia exquisida, que vénen de diversos orígens, i que aporten exemples de ceràmica popular i d’altres de més elaborades.

Que el Museu de Lleida hagi estat distingit com a museu d’interès nacional no es conseqüència només dels fets de desembre del 2017, sinó que pel que vol narrar i per les peces que conserva el seu interès depassa la seva àrea d’influència i el fa d’abast català, amb claredat.