Robert Capa

Els americans ens porten un gran avantatge en la reivindicació artística de la fotografia. El Museu d’Art Modern de Nova York va ser dels primers a tenir un Departament de Fotografia i l’atenció no s’adreçava només als seus autors, sinó que s’interessava també per la fotografia europea. Un exemple actiu i vigent és el de l’International Centre of Photography. Va ser fundat el 1974 a Nova York per Cornell Capa, germà de Robert Capa, el gran reporter de la Guerra Civil Espanyola, i de la Segona Gran Guerra, mitificat per haver mort en l’exercici de la seva professió. Hi diposità els seus negatius, però la institució va anar creixent d’escala, fins al moment present, amb una nova seu al Bowery, i la disponibilitat de cursos sobre la imatge, una biblioteca, sales d’exposicions i organitzacions de mostres que després viatgen pel món, itinerants. El fet més notori va passar el 2007, quan va aparèixer la Maleta Mexicana amb 4.500 negatius de Capa, Gerda Taro i David Seymour. Al seu interior hi havia molt material inèdit sobre la nostra Guerra i es va organitzar una mostra que va presentar-se al MNAC, amb extensions i publicacions que ubicaven moltes de les imatges a les campanyes del front republicà. La Maleta Mexicana encara viatja itinerant. En aquella ocasió es varen fer tiratges nous a partir d’aquells negatius, on l’important era el reconeixement dels espais més que el rigor de les còpies d’època del mateix Capa, que són les que els museus valoren, en la seva condició de vintages.

Ara arriba a Lleida una producció de l’International Center of Photography, amb la mostra sobre Robert Capa en color, que va generar-se l’any 2015, i que, abans d’arribar-nos, ha viatjat per Budapest, Tour, Lilla, Madrid (on va ser presentada al Círculo de Bellas Artes), Rio de Janeiro, Buenos Aires, i Sevilla, ja de la mà de CaixaForum.

Es un exemple de la gran qualitat d’aquests projectes, ambiciosos, que tenen la capacitat de complaure un circuit internacional. Un gran personatge, en aquest cas Capa, i una temàtica atractiva: l’ús de la fotografia en color, capdavantera en Capa, d’un home que feia reportatges de guerra. La majoria dels escenaris son als fronts, però també apareix la vida civil de la postguerra, amb cròniques socials d’actors i artistes. Les imatges es presenten acompanyades de vitrines documentals on es pot veure realment com apareixien publicades a les revistes americanes. És una mostra exemplar des del punt de vista museogràfic, ben il·lustrada i fins i tot amb un audiovisual que recull una entrevista en àudio amb Capa.

Aquests fotògrafs que varen donar el canvi a la fotografia en color tenen la dificultat de la pervivència de la còpia original, la degradació d’aquelles primers tiratges que, amb el temps, es van descolorint. En aquesta mostra, com ja va passar amb la Maleta Mexicana, les còpies són actuals i semblen realment inalterades, però seria interessant veure què va passar amb els positius, si realment Capa els va conservar, o si només s’enviaven a les redaccions els negatius que les revistes imprimien sense la còpia paper, o si –per contra– el positivat es feia només al laboratori, sense la mà de l’artista. En tot cas, es extraordinari veure com un fons fotogràfic crea una institució, i aquesta no només sobreviu, sinó que te la capacitat de créixer d’escala i tenir un abast internacional. És realment digne d’elogi. Nosaltres tenim grans fotògrafs, però encara no sabem què fer amb la fotografia, i aquest debat sembla que no té la prioritat reclamada, donades les mancances que encara arrosseguem.