Els artistes republicans

Associem el període de la Segona República amb el desenvolupament de les avantguardes, i a Catalunya, al dinamisme de l’Associació dels Amics de l’Art Nou, però el surrealisme i l’abstracció varen ser minoritaris. Els artistes republicans es movien a l’entorn d’iniciatives que superaven ja l’esperit noucentista, a través d’exposicions com els Salons de Montjuïc o els Salons de Primavera, o iniciatives com les exposicions de dibuix que es feien als baixos de la plaça de Catalunya. Aquests artistes republicans eren membres d’agrupacions com els evolucionistes i podien comptar amb Joan Miró, però especialment amb els pintors i els escultors de l’entorn de la Sala Parés, com Manolo Hugué, que ja havia retornat a Catalunya; els artistes de Tossa de Mar; Rafael Benet, que escrivia la seves cròniques a La Veu de Catalunya; escultors com Josep Granyer, Joan Rebull, Viladomat o Apel·les Fenosa, o pintors com Manuel Humbert, Bosch Roger o el nostre Joan Serra i Melgosa. L’any 1937, ja en plena Guerra Civil, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat va editar un llibre escrit per Joan Merlí, que es deia 33 pintors catalans, en el qual figuraven la majoria d’aquests artistes. Per quin motiu tot aquest corrent ha restat en l’oblit? La raó és ben comprensible. Eren artistes en la trentena i la Guerra els va tallar totes les perspectives de futur i de projecció. La majoria es va exiliar a França i a Amèrica, i els que es quedaren van procurar no cridar l’atenció per no ser represaliats. Tancats als seus tallers, continuaven pintant o esculpint, però sense la dinàmica col·lectiva del període republicà. Als exiliats les coses no resultaven fàcils... refer la vida lluny de casa, i procurar fer-se un nom i una carrera. Els catalans, amb la distància i la llunyania, començaren a creure en la nova generació dels joves artistes del Dau al Set, i oblidaren els que no hi eren. Per a la crítica del moment, els exiliats ja eren de l’Escola de París (per referir-se als que vivien a França), però per als francesos no eren dels seus, i en aquest interregne hi havia una gran dificultat d’ubicació. Diríem que va ser una generació perduda, desconeguts a casa seva i oblidats, i en molts casos enterrats a l’exili.

Tot això ho recorda ara una iniciativa de les fundacions Rafael Benet i Apel·les Fenosa, amb l’edició d’una monografia i una exposició, que recorda el moment en què els exiliats comencen a tornar a finals dels anys cinquanta i es retroben amb els amics de joventut. En aquests moments tornar no és tan difícil, i comencen a obtenir visats de tornada. En aquest rencontre es produeix un doble benefici. Per als artistes catalans que restaren a Barcelona, aquests parisencs retrobats els donaven informació i contactes de la que era encara la Capital de les Arts. Gràcies a Fenosa, el Govern francès adquireix obra de Josep Granyer, per exemple, i es projecten exposicions individuals a galeries franceses, i contactes amb intel·lectuals de primer nivell. Tristan Tzara, per exemple, que retrata Josep Granyer o coneix Alexandre Cirici i Pellicer.

Per als exiliats que retornen, hi ha la sorpresa de ser rebuts amb els braços oberts per uns amics que encara els recorden i els estimen. La seva obra resulta desconeguda, però a poc a poc es dóna a conèixer i a projectar. A partir d’aquest moment, la generació de Tàpies i Tharrats s’adonen de la rellevància d’aquests artistes republicans als que gairebé no han conegut, i es produeixen sinergies i complicitats.

Tot i així aquesta generació d’artistes republicans podem dir que va ser una generació perduda, desubicada, i menystinguda pel present, difícil d’encaixar. L’associem molt sovint a les acaballes del noucentisme, però hi va aportar personalitats singulars que hauríem de reivindicar, ni que sigui per ser fidel al seu compromís amb un país que varen suportar en temps difícils.