CRÍTICADART
Joan Brossa, 100 anys
C
entenari del naixement de Joan Brossa, un poeta que va eixamplar els llindars de la literatura catalana, amb extensions al teatre, les arts visuals, el cinema, la màgia, i la cultura popular, al temps que va visualitzar les lletres i l’abecedari com un veritable artista. Brossa va fer de pare de la nostra generació, amb la seva presència i consell, al temps que feia de transmissor, de corretja, dels pioners de l’avantguarda catalana, de Foix, de Joan Prats o de Joan Miró. Va ser mestre a implicar l’escriptura amb la societat del seu temps, i donar pas a la sorpresa i a la creació de mons visuals, sempre de rel poètica. Quan Brossa va tenir clara la seva vocació literària va anar a demanar consell als supervivents de l’avantguarda catalana dels anys trenta, aquells singulars animadors d’ADLAN (Amics de l’Art Nou), i quan ja va ser gran, va ser ell que rebia els joves que repetien l’acció de presentar-se.
Fins a quin punt li interessava el llegat avantguardista en vaig ser testimoni. Era l’any 1987. Lleida va fer el seu homenatge particular als artistes de l’entorn de la revista Art, amb una exposició a la sala de La Caixa a la plaça de la Sal, documentada amb l’edició d’un Quadern de la Banqueta, que escrivíem la Dolors Sistac i jo. Leandre Cristòfol era l’únic supervivent d’aquella aventura. Feia pocs mesos que havia mort Viola, i Crous i Lamolla ja feia anys que no hi eren. Jaume Magre va pensar que per inaugurar la mostra estaria bé comptar amb Joan Brossa, i aquest no només acceptà, sinó que vingué content. Seria l’ocasió per parlar amb Cristòfol. L’homònim del nostre escultor era per a Brossa un altre escultor, Moisès Villèlia, un poeta del bambú que feia uns mòbils i estables molt propers a la sensibilitat de Leandre. També Brossa s’havia animat llavors a formalitzar els seus poemes en objectes, que en aquell temps tenien una gran acceptació, i que cada vegada eren més i més grans. El món objectual apassionava Brossa, que sempre havia manifestat una devoció per Àngel Ferrant. A la inauguració de la mostra de Ferrant a la Fundació Miró, Brossa va fer un discurs presentació de lloances.
Aquesta vegada Brossa va parlar de la revista Art i de Cristòfol, també amb gran entusiasme. Acabat l’acte, anàrem a sopar, els Brossa, els Magre, Leandre i jo. Brossa estava molt acostumat a fer àpats amb creadors, però Leandre Cristòfol no. Com que Brossa sempre anava vestit d’ una manera molt humil, Cristòfol se sentí molt a gust i de seguida la conversa va ser franca i directa. Jaume Magre començà evocant el 1971, quan la seva Petite Galerie va acollir la primera mostra de Poesia Concreta a Catalunya i Brossa vingué a Lleida. Cap dels presents volia viure de records i la conversa va derivar cap a les raons fonamentals que mouen la creació. Brossa era un mestre en aquestes qüestions, i Cristòfol tenia moments de lucidesa, on trencava aquella barrera que sempre posava al davant, amb aquelles típiques respostes seves breus i fetes, i tot era llavors pur mestratge. Aquella nit Cristòfol sentia que la conversa havia de ser pura i sincera i resultà atemporal. Brossa li demanava pels seus referents poètics, i Cristòfol parlava del Llibre del te, amb una edició de petit format que circulava als anys trenta. Parlà també de la importància del número de Nadal de la revista D’ací d’allà, i de Joan Prats. Explicà la inauguració de la mostra Logicofobista del 36, en què Joan Prats assistí vestit de gala després de la representació del Liceu, i descobrien les escultures de Cristòfol amagades sota papers de seda, com un acte iniciatiu. Brossa no marxava, i semblaven germans retrobats que s’expliquen les coses essencials. Al final del sopar s’afegí Pau Echauz amb un fotògraf i deixà testimoni gràfic de la trobada.
Una lliçó va ser veure com d’important era el present i no només el passat, i l’actitud era el que subratllaven una predisposició sempre amatent al desconegut i a deixar-se endur per la intuïció, formada.