El futur de l'art és dona

Si féssim la prova de proposar aquesta pregunta: “Pot dir el nom de dues dones artistes lleidatanes de tots els temps?”, la resposta segurament no seria satisfactòria, atesa la poca visibilitat que han tingut en la narració de la història de l’art. Tot i així, si valorem el seu paper actual en les infraestructures culturals del nostre territori, la situació és una altra.

El Museu Comarcal de Cervera té com a directora la Carme Bergés, que n’ha dinamitzat en aquests darrers anys la programació i promoció. Al Museu de la Noguera, hi ha la Carme Alòs, veterana ja en tasques de directora, que combina els estudis sobre el Balaguer medieval i la contemporaneïtat, amb mostres d’artistes vinculats al segle XX. Al Museu de Lleida destaca la tasca de Carme Berlabé, que ha aprofundit sobre el litigi de les obres entre els bisbats de Lleida i el de Barbastre-Montsó, o la Núria Gilart, conservadora restauradora d’un patrimoni que necessita precisament ser consolidat. Al Museu de la Val d’Aran, la direcció correspon a Carla del Valle. Dels 11 museus registrats 3 tenen dones com a directores. A aquesta relació es pot afegir el Museu d’Arquitectura i Urbanisme d’Almacelles, dirigit per Montse Gené.

A banda dels Museus cal tenir en compte altres infraestructures bàsiques per al desenvolupament de les arts. A Lleida ciutat hi ha l’Escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol, dirigida per Marta Pallarès; el Centre d’Art La Panera ha estat sempre dirigit per dones, ara Cèlia de Diego, i una de les escasses galeries d’art de la capital, l’Espai Cavallers, guiat per Roser Xandri, que s’esforça no només per dur l’art contemporani a Lleida, sinó també per fer més harmònic el barri vell de la ciutat.

Si repassem les fundacions trobem un nombre considerable de presidentes i directores. La Fundació Sorigué té com a directora l’Ana Vallès, que ha seguit una projecció internacional, especialment a través de l’impuls del projecte Planta. La Fundació Espai Guinovart d’Agramunt té com a presidenta la filla del pintor, Maria Guinovart, com també és el cas de la Fundació Pedrolo, presidida per la seva filla Adelais. I a Lleida, la Fundació Vallpalou té com a presidenta la Teresa Vall Palou, que no només malda per promoure el coneixement de la seva obra, sinó també el de les arts i els seus vincles amb la poesia.

No podem deixar de banda el paper que la Sara Balasch té en l’entorn de la Vinya dels Artistes de la Pobla de Cérvoles, o de la Montse Balcells en la creació del Festival Embarrat de Tàrrega.

Arribat al punt de les artistes, cal dir que d’ençà de les primeres promocions de l’Escola de Belles Arts de Lleida, que varen nodrir aquelles primeres Entregues, va aparèixer una nova generació d’artistes, que donava pas al paper que havia tingut la Rosa Siré fins aleshores. Aquestes noves artistes de Lleida, a la vegada, han donat peu a una promoció actual, que té visibilitat en les exposicions de La Panera, i de la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Això no obstant em permeto destacar dues dones artistes brillants, que centraran la nostra atenció en aquests moments. La primera és Palmira Puig-Giró, recentment descoberta per Rocío Santacruz a través d’una mostra a Barcelona, que ens proposa revisar la vida i l’obra d’aquesta fotògrafa targarina, nascuda el 1912 i morta el 1978. La seva trajectòria ha estat mostrada ara a ARCO i hauríem de tenir la possibilitat de veure-la també entre nosaltres i saber més dels seus vincles amb les seves arrels des de l’exili. La segona dona artista vinculada a nosaltres és també, en part, de l’Urgell, la Fina Miralles, a qui el MACBA dedicarà en breu una mostra, que servirà per valorar tot el seu treball vinculat a la natura, que descobreix a la finca de Serrallonga, on el paisatge s’insereix en la seva personalitat que transmuta en accions que d’ençà de l’era conceptual ha mantingut amb fidelitat.