Vicenç Altaió. Els ulls fèrtils

Així com Carles Hac Mor podria ser a Guillaume Apollinaire, Vicenç Altaió ho seria a Paul Éluard, el cèlebre poeta dels Yeux fertiles (1936). La diferència és substancial. Tota generació té poetes que s’impliquen amb les arts. Apollinaire va intentar fer poesia cubista, com Hac Mor poètiques conceptuals, però Éluard, com Altaió, va compartir amb els seus homònims pintors i escultors llibres d’artista. Per aquest motiu la mostra de la Fundació Vallpalou dedicada a Vicenç Altaió du el títol dels Ulls fèrtils, per accentuar que no només agermana poesia i artistes, sinó que significa una connivència esperonadora que ha florit en un llibre especial, d’edició limitada, talment com Éluard feia amb Joan Miró, Picasso o Max Ernst. Cada època té el seu poeta, i la de la transició democràtica catalana té en Vicenç Altaió el seu poeta de la postmodernitat. No només ja havia publicat una obra escrita experimental, sinó que s’havia ubicat com a corretja de transmissió dels avantguardistes vius, especialment J.V. Foix, Josep Palau i Fabre i Joan Brossa.

L’exposició fa un recorregut per les seves col·laboracions amb artistes plàstics des del 1980 fins a l’actualitat i és la primera exposició que es dedica exclusivament a la seva figura, com un reconeixement públic a la seva tasca, que aquest projecte inicia i impulsa des de Lleida. Abasta períodes que es poden agrupar sota diverses maneres d’enfocar-ho.

Un primer a l’entorn de les edicions Èczema, on Altaió va participar, i on apareixen els seus primers llibres fets amb artistes... la Bola Nocturna amb Perejaume, que és de 1980, i tot un exemple de llibre objecte, el Doblec d’ona amb Fina Miralles, pensat a la finca Serralonga d’Agramunt, Père-Lachaise amb Antoine Laval, i ja el 1982 La dona és Mallarmé, la dona és Uclés amb Josep Uclés.

Entrem, tot seguit, en el període dominat per la revista Àrtics, que Altaió impulsa, i on fa de comissari d’algunes exposicions del canvi de sensibilitat de l’escena catalana, especialment aquella Extra del Palau Robert, o Bèstia. El poeta fa llibres amb els artistes que participen d’aquesta nova mirada...Francesca Llopis, Pep Duran i Esteva, Miquel Rasero, novament Uclés, amb un llibre extraordinari: Àfrika, escrit amb Carles Hac Mor, Carlos Pazos, o Alfredo Jaar. Son noms que d’ençà d’aquest període l’acompanyen en la seva aventura personal i estètica.

Seguiria després un nou període, quan participa de la formulació de les edicions de Cave Canis, l’any 1996, una publicació capsa que incorporava obres de molts creadors del canvi de segle. Amb ells edita llibres compartits... Tom Carr, Frederic Amat, amb qui crea un dels llibres més excepcionals del moment Incendis, amb textos i gravats de gran format i aspiració, o Zush.

A partir de llavors arriba fins al present la seva condició de “traficant d’idees” que ha desenvolupat en llibres, accions, o sota l’aixopluc del KRTU o d’Arts Santa Mònica, fins a la seva darrera incorporació al cinema. D’aquests moments d’activista figuren obres fetes amb autors com Evaristo Benítez, Jaume Ribas, Joan Fontcuberta, Wacca, Alfredo Pirri, Teresa Vall Palou, que té una sala especial a la mostra amb tots els llibres fets amb poetes, i on s’exposa el retrat de Vicenç Altaió, o Per Cromwell, que clou amb la data de 2018 els llibres fets amb artistes fins al moment present, que tot fa pensar que donarà més i nous fruits.

Si Vicenç Altaió ha estat un dels activistes de la recuperació i l’homenatge als seus predecessors, com va fer amb les exposicions dedicades a Foix, a Palau i Fabre, a Perucho, o a Brossa, li arriba ja el temps del seu reconeixement particular, que s’impulsa des de Lleida, on la sensibilitat és propera a les edicions singulars que ens han mostrat els nostres contemporanis.

La irrupció de Vicenç Altaió va significar un abans i un després del canvi de la modernitat a la postmodernitat, i els artistes que l’han acompanyat, i que s’escampen per aquesta exposició en vitrines, peanyes i parets, són els nostres avantguardistes actuals.