L'art xinès post-Tiananmen

Es commemoren ara els trenta anys de la matança de Tiananmen. Just aquells dies del 1989 jo arribava a Pequín juntament amb Miquel Tàpies, fill del pintor, per inaugurar una mostra del seu pare al Palau de Belles Arts. L’ambient era ja entusiasta. El primer que varen fer va ser visitar aquesta enorme plaça. Al mig ja s’havia instal·lat un homenatge al líder Hu Yaobang, amb banderes de dol de color blanc, i una munió d’estudiants que es concentraven sota la mirada atenta de la policia, dia i nit, amb espelmes nocturnes. Per muntar l’exposició de Tàpies vàrem haver de dur en avió els pots de pintura blanca per pintar els murs de les sales, i l’atenció dels visitants ens va sorprendre enormement. Miraven els detalls de les obres, prenien notes, i venien massivament. L’art informalista de Tàpies els connectava amb l’art occidental que maldaven per conèixer.

L’interès va ser realment encoratjador per als artistes que estaven, com els estudiants, desitjosos d’una obertura cultural que Tàpies simbolitzava. Els artistes necessitaven contactes nous per les seves aspiracions. Tot d’una s’organitzà una trobada amb artistes en una de les ambaixades del barri on totes es troben concentrades. Amb l’aixopluc diplomàtic d’una recepció motivada per la inauguració de la mostra de Tàpies, s’aplegaren un nombre rellevant d’artistes xinesos que ens volien ensenyar els seus treballs. Miquel Tàpies i jo, asseguts en un sofà, i cada 15 minuts compareixia un artista que ens explicava les característiques i ambicions de la seva creació plàstica. Què feien majoritàriament aquests artistes? A la Xina hi havia hagut un abans i un després amb una mostra que es deia més o menys Prohibit tornar enrere. Hi havia una dualitat entre artistes que practicaven encara la pintura, i una pràctica conceptual molt arrelada a les seves tradicions. Predominaven aquests darrers amb pràctiques de performances, o d’escriptura i edicions alternatives.

De tot això va sortir una exposició que es va presentar a Barcelona poc després. La dificultat no va ser la tria d’aquests autors, sinó fer venir les obres i els mateixos artistes. Començava a haver-hi un mercat artístic a la Xina, i a través d’algunes galeries es va poder fer una exportació temporal de les obres a través del port de Xangai. Per fer venir els artistes encara va ser més complicat. Aquesta dificultat d’exportació de les obres i de moviment de les persones va ser llavors una de les principals dificultats de l’art xinès, que a partir d’aquelles dates va començar a ser present en el mercat internacional de l’art, fins a l’extrem de ser avui dia el principal comprador d’obres d’art de tot el món. Noms com Zhang Peili, Xu Bing, Fang Lijun, Xin Haizhou, Zeng Fanzhi, Wang Peng, Ding Yi, Yang Gang, Chen Tiejun, Zhang Yongjian, Wang Luyan, Chen Shaoping, Gu Dexin, Wang Gongxin o Wu Shanzhuan varen iniciar aquest camí vers l’occident que ara s’ha normalitzat cada vegada més.

Aquells dies les concentracions cap a la plaça de Tiananmen creixien. Les grans avingudes s’omplien de gent, jove. En Miquel Tàpies i jo patíem cada vegada més. El dia de la partida pujàrem a un taxi per anar a l’aeroport. Els carrers estaven ja mig tallats, i el xofer va haver d’agafar dreceres per carrerons fins a arribar finalment a l’aeroport i tenir encara algun dòlar per pagar la taxa d’entrada al recinte, i llavors respirar alleugerits del que podia haver passat i en realitat va passar.

Els artistes xinesos volien com aquells estudiants obrir portes vers una llibertat d’expressió que la seva pràctica artística reclamava, també.