Oriol Maspons

La gran exposició que el MNAC dedica al fotògraf Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) em fa pensar en la sintonia que aquest mantenia amb Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs i Colita. Als anys vuitanta aquests quatre fotògrafs defensaven encara una fotografia reticent a la postmodernitat i als nous formats i l’artisticitat dels nous creadors, que feien servir la imatge amb una altra finalitat que la documental. Junts visitaven les exposicions de la fotografia tableau, i miraven amb lupa els detalls. En el fons consideraven que els nous fotògrafs desconeixien l’ofici, i apuntaven una manca de finesa tècnica que en realitat no interessava als nous fotògrafs. Els quatre se sentien valedors d’aquella tradició de Francesc Català-Roca i consideraven que la seva rebel·lia havia estat sortir-se del “salonisme” de les agrupacions fotogràfiques. Tenien raó, ja que ells havien fet un pas de gegant, a l’aproximar-se als intel·lectuals d’aquella Barcelona divina que derivà en una estètica pop, molt especialment en el seu cas.

Aquella situació dels vuitanta va fer veure una cosa ben especial. Maspons, Miserachs i Pomés consideraven que el més prioritari per a un fotògraf era conservar el seu arxiu de negatius. La museologia i el mercat, per contra, anaven a la recerca de vintages, de tiratges controlats pels autors i signats. Els Museus i les galeries volien originals d’època, i aquesta percepció els va arribar amb el peu canviat. Eren autors que donaven importància al negatiu, i si calia es feien còpies modernes.

Aquest problema no només era seu, sinó general del món de la fotografia a Catalunya, que no disposava d’un horitzó clar. En aquesta època es va elaborar un llibre blanc per mirar de posar-hi ordre. Les conclusions, a la vista de les infraestructures que naixien, van ser que la fotografia de la generació de Maspons havia d’anar al MNAC, que fins i tot podria trencar el tall cronològic que s’havia establert entre el MACBA i el MNAC. Així les coses morí primer Miserachs, i després Maspons. El MNAC va consolidar un departament de fotografia, de la mà de David Balsells, però el pla del llibre blanc va esquerdar-se en les seves previsions. El fons de Miserachs va passar al MACBA, i aquest museu va fer la primera mostra dedicada a Miserachs a partir d’aquest fons, que va causar un gran rebombori per la interpretació escenogràfica que va fer-ne el comissari. El món de la fotografia es va posar les mans al cap. Després l’arxiu de l’Oriol Maspons, que era un veritable fons que calia ordenar, va passar al MNAC, gràcies al suport sincer de la Fundació Nando i Elsa Peretti, que l’ha anat catalogant. Leopoldo Pomés va exposar a la Virreina i a la Pedrera i mai s’ha parlat en públic del seu destí. Resta Colita, que és tot un caràcter i que cal veure com planteja la seva obra i futur.

Si el MNAC havia de liderar l’estudi i col·lecció de la fotografia catalana, com plantejava aquell llibre blanc, les coses no han anat així, i la idea de crear un centre nacional de la fotografia s’ha anat arrossegant a les discussions sobre les infraestructures que reclama el país.

Així les coses, l’Oriol Maspons ha estat el que millor s’ha adaptat al llibre. El seu fons ha anat a parar al MNAC. Fa anys que es cataloga, restaura i analitza, i ara tenim ja la primera gran mostra a partir d’aquest patrimoni, sota el comissariat de la Cristina Zelich, gran especialista en l’obra de la seva generació. Si amb Xavier Miserachs i Leopoldo Pomés s’hagués fet el mateix, tindríem un corpus generacional de primer ordre. Què farà Colita, ara?