Col·leccionistes d'art a Lleida

Tret de les institucions públiques que han estat centrals a nodrir els fons d’art contemporani de les terres lleidatanes, els col·leccionistes privats ponentins s’han desvetllat en les darreres dues dècades i podria ser ara un bon moment per reflexionar sobre la dimensió que han assolit en aquest període. Els col·leccionistes catalans s’han caracteritzat sempre per una gran discreció. L’any 1987 la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs va fer una sèrie d’articles que varen derivar en una doble exposició al Palau Robert i al de La Virreina de Barcelona, que van tenir conseqüències futures a través d’alguns d’aquests fons a l’esfera pública, com les col·leccions de Salvador Riera o la de Josep Suñol, oberta avui dia al públic. El cas de Lleida és molt singular. Fa vint anys l’únic Tàpies que jo havia vist en una col·lecció privada era el dibuix que Francesc Porta Vilalta tenia al seu domicili de la rambla de Ferran, i l’únic Miró era el que tenia l’Albert Coma Estadella. Sempre persones vinculades a la cultura, i difícilment trobàvem empresaris solvents que invertien en art del seu temps. Una col·lecció rellevant era la dels Trepats de Guillem Viladot, una setantena d’olis i dibuixos que el poeta havia anat sumant amb una mena de renda que pagava al seu estimat amic pintor.

Amb el canvi de segle, podríem dir, s’inicien algunes de les col·leccions que a hores d’ara han assolit un gruix que depassa la nostra geografia. Dic això remarcant que el propòsit dels nous col·leccionistes no és el de l’escena lleidatana, sinó que s’han comprat fons d’artistes internacionals amb una voluntat d’equiparar-se amb els grans col·leccionistes espanyols. En els articles següents intentarem aproximar-nos a aquests apassionats col·leccionistes, coneguts o més anònims, que mereixen ser valorats en la mesura de la seva aportació.

El més notori és la Fundació Sorigué, que va néixer de la passió del matrimoni Sorigué i ha esdevingut ara, a través de la Fundació, en el projecte PLANTA i en una sèrie d’obres i autors de dimensió volgudament internacional. També la família Mayoral, arrelada a Verdú, que a través de les seves galeries no només han resistit l’embat de la crisi econòmica, sinó que s’han anat centrant en obres de l’avantguarda clàssica, amb projectes d’investigació expositiva, que ha permès disposar d’un fons d’obres de museu.

Darrerament s’ha sumat amb notorietat Tatxo Benet, rellançat per la compra de l’obra de Santiago Sierra censurada a ARCO, i que vol centrar la seva col·lecció en obres polèmiques per haver estat objecte de controvèrsia i intents de censura. La seva darrera aportació al Museu de Lleida d’un retaule provinent de la Franja atorga al col·leccionista el paper d’activista cultural.

També la Vinya dels Artistes, una iniciativa privada que finalment disposa ja d’un gruix considerable d’obres de grans dimensions d’artistes centrals de la modernitat, amb intervencions in situ que doten de singularitat el seu projecte de col·lecció.

Altres casos serien els de la Fundació Vallpalou, el fons d’obra gràfica reunit per Gelonch Viladegut, o el de la Col·lecció Arnó-Vila. D’aquestes iniciatives personals i privades en parlarem aquestes setmanes. Recordant que totes les grans col·leccions d’art d’aquest país, finalment, al llarg dels anys, acaben, d’una manera o altra, incrementant el patrimoni públic.