La col·lecció Tatxo Benet

Si una col·lecció

h

a cridat l’atenció internacionalment i en un breu estadi de temps, aquesta ha estat la de Tatxo Benet, que en només dos anys ja és coneguda arreu com la col·lecció CENSORED, i quan ja disposa de 60 obres, ja s’avança la possibilitat d’obrir un Museu específic a Barcelona en poc temps. Des de la irrupció del publicista Charles Saatchi no s’havia donat un cas tan espectacular i seguit com és aquest el cas.

Tothom recorda com va iniciar-se la col·lecció fa només dos anys, quan a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, ARCO, es va optar per treure de l’estand de la galeria Helga de Alvear l’obra de Santiago Sierra Presos polítics a l’Espanya contemporània. No es va parlar de censura, però la subtilesa amb la qual es va tractar el tema va fer un gir quan Tatxo Benet decideix comprar l’obra i exposar-la després de manera itinerant per aquells museus o espais que la sol·licitaven.

Enmig de la polèmica, Tatxo Benet va apostar fort per aquesta obra i va decidir iniciar una col·lecció d’art contemporani internacional amb obres censurades pels poders, els polítics, els morals i els econòmics. La segona obra en rellevància a entrar a la col·lecció no podia ser més polèmica, Not dressed for conquering, d’Ines Doujak, que havia estat inclosa a la mostra La Bestia y el Soberano, de l’any 2015 al MACBA, i que va acabar amb la retirada de l’escultura i la marxa del director Bartomeu Marí. En aquest cas, una figura semblant al Rei Joan Carles semblava sodomitzar una persona. Novament no es va parlar de censura, sinó que es va posar en qüestió els fonaments d’un Museu que semblava acceptar la crítica social dels artistes actuals. Aquestes dues obres posen ja el nivell molt alt, i ens apropen a una de les contradiccions més vives de l’art contemporani: la seva voluntat crítica que es desenvolupa en els termes dels museus i les Biennals. L’art crític va contra el sistema de l’art, però es desenvolupa dins d’aquest, cosa que el fa poc eficaç.

Amb aquest argumentari,

Tatxo

Benet ha congriat la seva col·lecció. Una de les darreres obres a incorporar ha estat Statue of a Girl of Peace, de Kim Seo-kyung i Kim Eun-sung, censurada a la Triennal d’Aichi, per referir-se a les esclaves sexuals.

Seguint les entrevistes al col·leccionista, seguim l’evolució de la col·lecció. Primer, fa poc, es parlava de quaranta obres i ara ja es parla de seixanta, i del futur museu.

Mentrestant, ja apareixen alguns llistats d’obres que acompanyen Santiago Sierra i Ines Doujak, la dedicada a Saddam Hussein de David Cerny, el

cotxe

de Núria Güell i Levi Orta, el Morante dalinià de José Ramón Lozano, estampes dels Capricis de Goya, el Partenó dels llibres prohibits de Marta Minujín, el Franco en una nevera d’Eugenio Merino, que també va ser polèmic a ARCO, Soy Virgen, de Maria Eugenia Trujillo, la figura del McDonald’s crucificat de Jani Leinonen, la Cajita de fósforos del Col·lectiu de Dones Públiques, o obres de David

Wojnarowicz

, Zerha Dogan o Zoulikha Bouabdellah.

En cercar obres censurades de l’escena internacional, la col·lecció assolirà una difusió global, i en estar basada en la censura no té límits ni final de recorregut. Ja fa temps que el desig utòpic dels artistes d’avantguarda topa amb el mateix sistema de l’art, del mercat de l’art, del poder a través de l’art contemporani, i es continua censurant amb els arguments més subtils que hom puguem imaginar. Els casos de Santiago Sierra i Ines Doujak són per no oblidar-los. Helga de Alvear, gran col·leccionista i promotora d’un museu propi de la seva col·lecció, va acceptar retirar la peça per les pressions mai expressades públicament, i el MACBA, que sempre ha volgut tenir un discurs crític contra el sistema, va haver de retirar l’obra i acomiadar per la porta del darrere un director professional i agut.