Col·lecció Mayoral

Molts galeristes emblemàtics actius al llarg del segle XX han esdevingut col·leccionistes destacats i han fornit museus propis, com la Fundació Beyeler a Suïssa, o han enfortit fons museogràfics com la col·lecció de Salvador Riera al MNAC i al MACBA.

Aquest és també el cas de Manel Mayoral, que representa ara a Barcelona l’esperit d’aquell carrer Consell de Cent que va aplegar el bo i millor del mercat de l’art d’ençà dels anys seixantes. Aquella munió de galeries representava el que ara en diem clàssics de l’avantguarda, i resulta difícil de mantenir, ja que són artistes d’una alta cotització, començant per Picasso, Miró, Dalí i Tàpies, i fins a arribar als darrers artistes emblemàtics de la generació de Barceló.

Abans de donar el salt a Barcelona, Manel Mayoral s’havia establert a Tarragona, amb un espai d’antiquari on va congriar el seu ofici de galerista. Una de les primeres passions va ser la de col·leccionar joguines antigues, que va donar com a fruit el Museu del Joguet de Verdú, producte de les seves arrels a la població urgellenca, que va derivar després vers una especialització artística, en què la figura de Joan Miró tenia un paper principal.

Les exposicions que ha anat organitzant al seu espai de Barcelona tenen a veure, sempre, amb aquests clàssics de l’avantguarda i amb la intenció de presentar obres de “col·leccionista”, dotades d’una qualificació d’excepció, ja sigui per l’autor o per l’obra mateixa.

L’any 2010 va donar el pas de presentar-se com a col·leccionista, en una mostra que es va presentar a la Fundació Caixa Tarragona i després al Museu de Lleida com a Col·lecció Mayoral. De Picasso a Barceló. La rellevança del projecte no era el fil conductor de la panoràmica de l’escena espanyola, sinó el fet que per primera vegada es donés a conèixer el gruix d’una col·lecció privada que fins ara havia restat aixoplugada a l’entorn de la seva galeria.

Els autors eren els principals de la segona meitat del segle XX, de l’art espanyol sota un esguard català. Les obres, però, eren encomiables. Hi era present Picasso, amb dos dibuixos significatius, i Miró, amb dues pintures rellevants de 1959 i 1977... dibuixos de Dalí i dos Clavés realment principals. A l’apartat del Grup El Paso hi havia dos Millares de museu i dos Sauras, un dels quals de 1959, molt característic del seu gestualisme expressiu. Tàpies estava també ben representat, amb obres matèriques dels anys noranta.

Mayoral ha estat sensible a reunir obres dels autors ineludibles per representar la segona meitat del segle... Ràfols Casamada, Hernández Pijuan i Josep Guinovart, de l’escena catalana, però també pintors com Canogar, Genovés, o escultors com Palazuelo, Oteiza o Alfaro, fins als protagonistes del mestratge dels vuitantes, els Arroyo, Gordillo i Genovés, que prologaven, aquella dècada de Barceló, representada en aquest cas per Juan Uslé, Carmen Calvo, Jaume Plensa i el mateix Barceló, amb una peça singular d’una model per una desfilada de moda, i amb una pintura de començaments dels vuitanta, ben característica del Barceló de Barcelona amb l’ús del collage i la presència d’una figura humana i uns gossos. Encara que es disposés ara mateix de diners suficients per comprar obres d’art, difícilment es podria aconseguir algunes de les obres de la col·lecció Mayoral. Penso en els seus Millares, els Mirós, els Clavé o aquests Barcelós que van tan buscats. L’exposició anava acompanyada del catàleg que il·lustrava tot el que es mostrava.

De llavors ençà Manel Mayoral, la col·lecció i la galeria han donat pas al relleu generacional, on els fills s’han implicat activament. Mayoral ha organitzat exposicions històriques de pes, que han viatjat a París i a Londres, i que van eixamplant l’espectre dels autors, sempre amb les característiques peces de Museu que donen crèdit a la seva personalitat col·leccionista.