Anselm Ros – Iolanda Sebé

Quan vaig parlar elogiosament des d’aquestes planes de l’antologia Poetes de Ponent, seleccionada per Jaume Pont i Jordi Pàmias, vaig ometre comentar l’encert de la coberta, un dibuix d’Anselm Ros. Aquesta obra agermanava realitat i misteri, a través del reconeixement d’un nen i una nena, que remetia a una infantesa perduda, mentre les figures eren travessades per una medusa, que aportava un contrast surreal i metafísic. La realitat es pertorbava amb un element que poetitzava el posat dels nens, talment com pretenen fer els poetes. El dibuix era en blanc i negre, cosa que encara simplificava més la puresa de la proposta.

Ara, aquest mateix mètode de treball d’Anselm Ros nodreix l’exposició Anaven tots a un altre mar que comparteix amb la fotògrafa Iolanda Sebé a l’Espai Cavallers. Els que “anaven” eren també figures de nens, dibuixades pel pintor i retratades per la fotògrafa, amb un exercici a quatre mans per endinsar-se en el món dels infants, com una mirada vers un horitzó que els adults intentem esbrinar o copsar.

Iolanda Sebé ho fa a través de la fotografia. Fa dos anys havia exposat a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, sota la tria de nous artistes que defensa l’Anselm Ros. En aquella ocasió eren unes imatges damunt d’unes teles amb una tècnica de doble exposició que atorgaven un resultat també de misteri, evocatiu d’Una habitació pròpia, que proposava l’autora. El seu treball s’ha fet visible de llavors ençà i hem seguit les seves imatges en projectes gràfics i des dels seus aparadors del seu establiment de la Rambla d’Aragó, sempre impactants. Ara són retrats d’una nena en un entorn on domina el blanc, i els ulls blaus de la model, de cabells rossos. Es tracta d’una sèrie en què el món de la infantesa assoleix una major complexitat, un qüestionament del paradís que les imatges deriven, sense acotar cap horitzó. Els nens miren a un altre mar, que no és el que els adults perfilen.

El treball de l’Anselm Ros també es pot entendre com una sèrie amb unitat de procediment, sempre dibuixos en blanc i negre de nens, com extrets de fotografies antigues, que remeten a temps passats, i sempre amb una doble lectura insinuada per algun objecte incorporat: uns caps de cérvol penjats en una paret, unes tisores, conills, una làmpada de cristalls, flors de marge, etc., i frases que proposen lectures evocatives. També presenta en primer terme uns anònims infants en posats familiars o escolars, i a través d’ells va més enllà o més a fons i intenta obrir la clau d’un món propi més ampli que el que abastem. “Sóc jo?”, arriba a preguntar-se.

Mètodes diferents de la realitat, la fotografia i el dibuix, per recordar la infantesa com un paradís perdut, com el període clau per a la definició dels horitzons, en clau poètica i psicològica a la vegada, en tot cas amb una mirada metafísica que creix en comparar els dos discursos, que opten majoritàriament pel camí que segueixen els poetes.